El barroc i el nacionalisme extrem

El discurs de Cs i el PP no és tan sols una sobreactuació, és una manera de veure la vida

Al necessari documental 'Causa especial' de Jaume Roures (que es podria haver titulat 'Les clavegueres de la justícia'), l'exfiscal en cap de Catalunya José María Mena es lamenta en un parell d'ocasions del “barroquisme” que veu en tota la construcció de la causa judicial de l'1-O, i especialment en la manera com els fiscals i els jutges forcen el llenguatge per demostrar l'existència d'una realitat que no ha existit, la de la violència de la part catalana. Una violència, a més, planificada i organitzada políticament.

Justa la fusta: el pensament barroc arrela sobretot en el dolor psicològic humà i en el sentiment tràgic de l'existència, i és d'un pessimisme que sovint deriva en l'exaltació de l'obscuritat. És un moviment d'idees fortes, com en diem ara, i el seu art agradava als monarques absolutistes i als clergues inquisitorials perquè els envoltava de grandiositat. En les seves millors manifestacions artístiques va donar un gran nombre d'obres mestres de la cultura universal, però en les més mediocres, en va donar encara més que resultaven ridícules o directament grotesques, perquè entre el sublim i el ridícul hi ha només una línia que és molt fàcil de creuar.

Tota la retòrica, exaltada fins al deliri, que produeix el nacionalisme espanyol en els darrers temps és en certa manera una forma de barroquisme degradat. La mentida i l'exageració, com més inflades millor, són pràcticament els únics recursos que es fan servir. El més perillós fins ara és el barroc judicial, perquè ja ha tingut com a conseqüències persones a la presó i a l'exili. Aviat tindrà la seva culminació en un judici amb una posada en escena que vol ser impressionant, però en què el cartró pedra foradat es veu a simple vista. Començant pel president del tribunal, Manuel Marchena, de qui un senador del PP gosa dir que serveix per controlar la sala segona del Suprem per darrere, sense que el jutge al·ludit tingui res a dir-hi, tret de refusar la plaça de president d'aquest tribunal per haver estat descobert en el seu joc brut.

Ara bé, hi ha un altre barroc, el polític, que és el que desenvolupen el PP i Ciutadans amb els seus discursos d'ultradreta. És cert que ara es troben estalonats per la competència de Vox, però sense Vox també ho farien, perquè no es tracta tan sols d'una sobreactuació, sinó d'una manera de pensar i de veure la vida. Aquest barroc polític pot arribar a ser tant o més nociu que el judicial, i ells mateixos s'han fixat aquest divendres per demostrar fins a quin punt és així. Dit d'una altra manera: si un arriba al punt d'anunciar vessaments de sang, mentre l'altre es querella contra el president de la Generalitat no per res que hagi passat, sinó pel que pugui passar, pot voler dir dues coses: o exageren, com en el barroc més magre, o saben que algú s'està preparant perquè passi alguna cosa. S'enfronten a dos governs febles, el de Sánchez i el de Torra, i estan convençuts que un brot violent seria la manera de fer doblet i tombar-los tots dos a la vegada.