No és el primer, i de ben segur que no serà el darrer. El premi Som-hi Noi d’aquesta setmana correspon a aquest personatge, de qui per pietat ometrem el nom, que no va tenir altra idea que filmar-se conduint un cotxe a tota velocitat des del seient del copilot i penjar-ne la gravació a YouTube. Es veu que al xaval no se li va acudir que, fent això, exposava la seva proesa a l’observació d’uns quants centenars de milions de persones d’arreu del món. El més xocant de tot és que el nostre conductor temerari es va acabar entregant ahir a la policia després d’haver descobert (segurament, amb estupor sincer) que el seu vídeo s’havia fet “públic”, i que, per tant, tard o d’hora l’enxamparien.

Com dèiem, no és el primer d’aquests casos, i podem pujar-hi de peus que en veurem més. Es tracta d’un tipus de gent que cometen el que ells consideren un acte transgressor (normalment, un delicte, o directament un crim: hi ha hagut casos de violacions filmats i penjats a la xarxa pels mateixos autors de l’agressió) i que senten la necessitat de fer-ne partícip el seu entorn d’amics, perquè vegin que ells no van de broma. El que no calculen les seves ments brillants és que, en penjar les imatges de les seves accions a les xarxes socials, no seran només els seus amics qui tinguin ocasió de visionar-les, sinó el planeta sencer. Començant pels cossos de policia.

Ja em perdonaran l’expressió, però s’ha de ser infinitament curt de gambals per cometre un delicte i fer-ne propaganda gratuïta a escala planetària, només per veure si s’obté l’aplaudiment d’algú que sigui tan gamarús com el mateix delinqüent. Però això és el que hi ha: conductors suïcides, atracadors de benzineres i de supermercats, i conductors suïcides que no tenen altra feina que delatar-se ells mateixos a través d’internet. Se’ls ha d’agrair, en el fons, que siguin tan espessos mentalment per arribar a posar-se ells mateixos en evidència d’aquesta manera, perquè així se’ls pot identificar i detenir ben aviat, abans no facin més mal a la societat.

Però queda una pregunta en l’aire: què porta un criminal a fer propaganda del seu propi crim? Ja és un tòpic citar Andy Warhol i allò dels quinze minuts de notorietat que tota persona està destinada a gaudir, però em temo que és per aquí que va la cosa: estem envoltats de ciutadans aparentment normals, escolaritzats i ben alimentats, que estan disposats a qualsevol cosa per tal d’obtenir un cert ressò públic, sigui al preu que sigui. La vanitat és una cosa; la falta de llums n’és una altra: quan se sumen les dues per tenir accés a una eina tan poderosa i tan accessible com internet, el resultat és veritablement imprevisible, i gairebé sempre alarmant. Les xarxes socials són un prodigi de la comunicació, però massa vegades ens posen en situació d’avergonyir-nos de formar part de l’espècie humana. Potser que a la propera edició del Mobile World Congress en parlin una mica, d’aquestes coses: tal vegada es pot prendre alguna mena de mesura preventiva.