Hem vist el futur del nacionalisme espanyol, i es diu Rosa Díez. Fins ara la defensa dels valors constitucionals espanyols era una reserva que corresponia en exclusiva als que han estat els dos grans partits estatals, PP i PSOE. Però tots els sondejos i les intencions de vot indiquen que aquesta hegemonia està periclitant, i que el domini d'aquests partits es troba en el trànsit de deixar pas a noves propostes que ja no tinguin res a veure amb el sistema partitocràtic espanyol tradicional.
S'ha dit sovint que el discurs polític català passava per dos eixos, el nacional i l'ideològic (la dreta enfront de l'esquerra, i el catalanisme enfront de l'espanyolisme), mentre que el discurs espanyol passava únicament per l'eix ideològic (la dreta contra l'esquerra, ja que els dos grans partits coincidien en la defensa de la unitat patriòtica que defineix la Constitució del 1978). Potser sí que ha estat així durant tres dècades, però l'evolució dels últims temps indica que això ha canviat: des de la perspectiva espanyola, ser espanyolista ja no és necessàriament ser de dretes. Des de la perspectiva catalana, ser nacionalista ja no és ser necessàriament de CiU, i ser sobiranista ja no implica ser necessàriament un outsider . El discurs independentista català ha passat d'habitar la marginalitat a ocupar la centralitat del debat polític. I al mateix temps, i en justa correspondència, el discurs del nacionalisme espanyol ha abandonat les franges més extremes de la dreta espanyolista per instal·lar-se en l'ideari de l'esquerra, tant si respon a les sigles del PSOE com a les de qualsevol altra formació.
La crisi econòmica i els escàndols de corrupció han fet entrar en quarantena els partits tradicionals del nacionalisme espanyol, i tant PP com PSOE decreixen en la seva intenció de vot per la senzilla raó que comença a haver-hi molta de gent (molts dels seus votants) que ja no confien en ells. Rajoy ha decebut a tothom; Rubalcaba fa molt de temps que no engresca a ningú. D'aquí que, a mesura que els votants d'aquesta mena d'opcions se senten desubicats, trobin més necessari pensar en noves alternatives que defensin el seu ideari: és el que succeeix amb la UPyD de Rosa Díez a tot l'Estat, i el que també està succeint amb Ciutadans a Catalunya, que cada dia veuen més millorades les seves expectatives electorals.
I el que és més curiós és que això vol dir una cosa: que, fins i tot en temps de crisi galopant, els votants es defineixen més per l'eix nacional que no per l'eix ideològic. Tant UPyD com Ciutadans emergeixen d'una presumpta esquerra, però desenganyem-nos: la majoria dels seus sufragis no vindran tant de l'esquerra com de l'espanyolisme. De la mateixa manera, la gran majoria dels vots que puguin aconseguir ERC o CiU ja no responen, a hores d'ara, a l'oposició entre dreta i esquerra, sinó a la dicotomia entre estat espanyol i estat català. S'està produint un canvi de paradigma, i guanyarà el que sàpiga llegir-lo millor.
