El president de Catalunya, Artur Mas, li ha enviat una carta al president d'Espanya, Mariano Rajoy, per donar-li a entendre que això de la independència de Catalunya és una cosa greu i que no admet espera. Que, allà on va, el president Mas rep demandes peremptòries en aquest sentit. Que, faci el que faci, ni que recorri a subterfugis més o menys eficaços, no té res a fer-hi: la independència és un mandat popular, i poca cosa té el president de la Generalitat a fer-hi, perquè es tracta de la voluntat d'un poble.

Rajoy, per contra, està per a d'altres quefers. Ni que el president de la Generalitat li enviï una missiva cada dia, ell no sap ni vol fer altra cosa que no sigui posar-se a recer del cas Bárcenas. Se suposava que l'extresorer del PP era innocent i que no hi havia manera de demostrar el contrari (Rajoy dixit ), de la mateixa manera que el president de les Espanyes va dir en el seu dia, quan encara només era líder de l'oposició, que Francisco Camps era l'home més honrat d'Espanya i que Jaume Matas era un exemple a seguir. Són grans moments de l'oratòria de Mariano Rajoy i alguns encara diuen que és un hereu digne d'Azaña i de Castelar, només per la seva manera d'arrossegar les síl·labes.

Pot ser que Rajoy s'expressi una mica millor que els seus camarades parlamentaris; cosa per a la qual només cal haver superat, com va explicar Darwin, l'estadi vital dels micos. No queda clar que Rajoy hagi fet aquesta passa, però en qualsevol cas se l'associa, encara avui, amb una intel·ligència que ningú no ha sabut veure, tot i que molts diuen que existeix. Doncs endavant: a hores d'ara, Rajoy deu ser el president -o el primer ministre- europeu que ha fet més voltes i maniobres per demostrar que no ho és. Ningú com ell, en el seu càrrec, ha fet tanta de feina per no fer-ne gens. Fins i tot quan hi ha una desgràcia ferroviària a la seva terra, Rajoy aconsegueix fer veure que no hi és ni li importa. Passi el que passi, ell només existeix per fer veure que tot funciona a la perfecció, fins i tot quan l'evidència apunta justament al contrari.

Amb Catalunya, Rajoy actua amb la seva inconsciència habitual: el problema és tan evident, que fa mil esforços per donar a entendre que no existeix. ¿És imaginable que Rajoy, a hores d'ara, no hagi entès que el president Mas no és el seu problema, sinó una possible solució? És imaginable: algú s'ha cregut que això dels catalans és un farol , sense cap derivació real, com si això fos l'octubre de 1934. Hi ha algú que es pensa de debò que la carta d'Artur Mas és un bluf, i així li ho comuniquen al president d'Espanya, que té el cap en altres coses. Quan es vegi que la carta de Mas només és un indici d'un afartament que ocupa, transversalment, tota o gran part de la societat catalana, vindran els laments i els marrameus. Però aleshores ja no hi haurà temps de posar-hi remei de manera comprensible. Com es fa gran un galimaties , aquest seria el títol de la relació entre el nacionalisme català i l'espanyol.