Si em permeten la vulgaritat, és molta la gent que s'està votant a sobre. "Ara volem votar", deia en lletres grans la portada de l'ARA de Catalunya d'ahir, i era un titular adequat, pertinent i inequívoc, com la doble pregunta que ha permès l'acord entre CDC, UDC, ERC, ICV-EUiA i la CUP, i que fixa el 9 de novembre de l'any que ve com la data clau per al futur immediat de Catalunya com a país. Catalunya, sí, es vota a sobre. Hi ha ganes de votar, hi ha ganes i urgència d'exercir la democràcia i la seva màxima expressió, que és la del vot de cada ciutadà i cada ciutadana. Hi ha qui votarà dues vegades que sí, hi ha qui s'inclina per votar una vegada que sí i l'altra que no i hi ha qui té molt clar que votarà que no. Perfecte: d'això es tracta. Que cadascú s'expressi; que cadascú, lliurement, digui què vol per al seu país. Però tots, en un sentit o altre, volen votar. Aquesta necessitat d'expressar-se és la que unifica els partits que fan possible el consens: l'expressió "moment històric", tan usada debades, cobrava dijous tot el seu sentit en contemplar l'entesa entre uns homes i unes dones que, segurament, com sol succeir amb els moments històrics de debò, no fa tant de temps ni s'imaginaven que formarien part protagònica d'un moment tan indiscutiblement transcendent. Deixant de banda afinitats o distàncies personals o ideològiques, correspon donar-los a totes i a tots testimoni de gratitud i reconeixement per haver sabut tirar endavant allò que en tants altres moments havia semblat impossible.
En l'edició d'ahir de l'ARA Balears, la portada era pràcticament la mateixa, però el titular era diferent: "Catalunya vol votar", deia. També era un titular oportú, pertinent i ajustat a la realitat. Perquè qui votarà en aquesta consulta seran els ciutadans de Catalunya, però no els de les Balears. I així ha de ser, tant si ens agrada com si no. Al referèndum que ha de decantar cap a un costat o cap a l'altre la història immediata de Catalunya, tal com està configurat l'estat espanyol, hi han de votar els ciutadans de Catalunya, i ningú més. Qualsevol altra suposició implica un trànsit il·legítim entre categories. Qui debat la possibilitat de donar-se ciutadania pròpia és qui ha de decidir si aquesta ciutadania és possible i desitjable; a la resta dels súbdits del Regne d'Espanya (parlem la llengua que parlem i tinguem la relació que tinguem amb Catalunya) ens pertoca mirar, escoltar i respectar.
Això no vol dir que no hi hagi una quantitat ben important de ciutadans illencs que contemplem el procés català amb expectació, il·lusió i admiració (que és, com deia Albert Om a la seva conferència de dilluns passat a Palma, l'única forma possible d'enveja sana). Nosaltres també ens estem votant a sobre, però tenim altres emergències a resoldre abans que la de l'emancipació nacional. Mentrestant, saludem aquest moment decisiu de la història de Catalunya amb emoció, amb esperança i amb radicalitat democràtica. En cas afirmatiu, ens tindreu sempre al costat.
