Les cavernes de Matrix
EscriptorArriba a ser preocupant la insistència amb què els dirigents de Cs (Arrimadas, Rivera, Carrizosa, De Páramo) introdueixen a les seves declaracions alguna referència a la pel·lícula Matrix, com a metàfora desqualificadora de l’independentisme. En algun moment els degué semblar una comparació enginyosa i per això la repeteixen tant, oblidant que qualsevol broma, a força de repetir-la, no tan sols perd la gràcia sinó que acaba fent-se pesada. Per als que no n’estiguin al corrent (no és obligatori), Matrix és un film de ciència-ficció dels germans Wachowski que va tenir molt d’èxit a finals dels noranta, i que planteja la hipòtesi que la realitat tal com la coneixem no és la realitat, sinó un monstruós programa informàtic controlat per màquines molt evolucionades i amb intencions totalitàries i criminals. Com Catalunya, vaja: l’espanyolisme diu ara que enyora el catalanisme pactista, però ja en temps de Pujol parlaven del nazionalisme català, amb zeta, una altra conyeta que van repetir fins a l’esgotament.
Però ja que hi insisteixen tant, la pregunta seria: on és, Matrix? O dit d’una altra manera: qui es comporta amb una voluntat de control total de l’opinió pública i la publicada, negant la realitat i mirant d’imposar-ne una altra de diferent que concordi amb la que ells voldrien? Alguns exemples: des del 21-D, estem assistint cada dia a un intent de negar l’obvietat purament aritmètica (70 diputats independentistes, enfront de 57 de partidaris del 155) per mirar d’empènyer Cs a una investidura presidencial (o, si més no, a una presidència del Parlament) que saben que senzillament no és possible perquè aquest no va ser el resultat de les eleccions. Un jutge condemna un diari ( El País ) a publicar una rectificació d’un reportatge que va publicar, en què acusava TV3 de ser una televisió falsària i adoctrinadora. La justícia els diu que els que menteixen són ells, però la reacció del diari és tornar a publicar el reportatge difamatori juntament amb una nota en què acusa el jutjat d’atemptar contra la llibertat d’informació. ¿Des de quan la llibertat d’informació inclou la mentida i la falsa acusació? O els fets de l’1-O, molt oportunament recuperats aquesta setmana passada justament per TV3, que van dur el ministre Dastis a afirmar que no eren més que imatges falses en una entrevista a la BBC, davant de l’estupor dels periodistes britànics que havien gravat, ells mateixos, les imatges de la policia agredint la població indefensa per ordre del govern d’Espanya. Un país en què Junqueras i Sànchez són a presó i se’ls denega sortir-ne per evitar uns “greus aldarulls” (en expressió del jutge Llarena) que mai han succeït, o en què qualsevol opinió o fins i tot qualsevol acudit que dissenteixi del nacionalisme espanyol és dut als tribunals com a delicte d’odi, intentant així estendre entre la ciutadania la por i la sensació de trobar-se en un conflicte de màxima gravetat. Potser sí que vivim a Matrix, però (per fer servir una altra metàfora gastada) és la Matrix de les cavernes.
