26/01/2011

La confrontació està servida

2 min

No ho dic jo, sinó Jordi Pujol (per cert, és de justícia remarcar el rigor i el sentit institucional amb què aquest home exerceix la seva condició d'expresident, sobretot si establim odioses comparacions) en l'entrevista que li van fer Ferran Casas i David Miró per a l'ARA de diumenge passat. "Estem davant d'una gran confrontació", n'era el titular de portada. Que ho digui ell és rellevant, perquè ja sabem tots que Pujol s'ha resistit sempre a plantejar les relacions entre Catalunya i Espanya en termes de confrontació. Per molts de motius, però un és generacional: per a molta gent de l'edat de Pujol (i més joves), la idea de confrontació anava necessàriament lligada a la violència. I per a qui té memòria directa de tot el dolor de la guerra civil i la postguerra, cap idea no resulta més repugnant que aquesta. Pujol va ser el president de qui tothom pensava que en el fons era independentista, ni que fos en la intimitat. Però no ho era. Creia sincerament en tot allò del famós encaix de Catalunya dins d'Espanya i en el poder de la pedagogia, que havia de ser l'eina que modelés un Estat espanyol respectuós amb la seva pluralitat nacional i cultural.

Han passat trenta anys i això, òbviament, no tan sols no ha succeït sinó que ara mateix estem situats en una perspectiva d'involució clara i rotunda. Tot fa pensar que l'any que ve Don Mariano serà l'inquilí de la Moncloa, i aquests dies, amb el congrés del PP a Sevilla, si algú se n'havia oblidat haurà tingut l'oportunitat de veure el que ens espera: és l'Espanya carpetovetònica i cafre de sempre, però, si volen, en una versió més desinhibida i venturera. I si per alguna cosa de la vida el PSOE aconseguís revifar (potser amb fra Rubalcaba al capdavant) i Mariano Rajoy tornés a perdre (se'l veu capaç), tampoc no cal que ningú es faci il·lusions: amb l'Estatut hem tingut la mida del que donava de si l'Espanya plural, que Zapatero fa molt de temps que va sepultar dins el bagul dels trastos inservibles, i ja veiem també que dins el socialisme espanyol (encara que José Zaragoza ens digui que no) sonen tambors d'harmonització loapera . Ja se sap: quan al PP se'ls inflama la vena patriòtica -i cada dia se'ls inflama més- al PSOE també els agafen uns fogots nacionals imperiosos.

Mentrestant, a Catalunya el sentiment d'incomoditat és més gran cada dia, i encara que no se'n parli gaire, els crits de la mani del 10-J encara es fan sentir dins la memòria de tothom. Efectivament, la confrontació és inevitable. No cruenta ni violenta, per descomptat, però sí inevitable i, com deia Jordi Pujol, gran. Molt gran. Ja ho hem dit, però no està de més repetir-ho: els anys que vénen seran anys de moltes coses, però sobretot seran els anys en què el conflicte entre el projecte nacional espanyol i el projecte nacional català haurà d'arribar a una solució. Una solució que només pot ser democràtica i sorgida de les urnes. I no cal dir que el primer pas per resoldre amb èxit qualsevol confrontació és prendre consciència que existeix.

stats