Contra el català, sense descans
Ara és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el que sentencia contra l'ensenyament en llengua catalana, donant la raó a un recurs del ministeri d'Educació dels temps de Rajoy. La llengua catalana és la que arrossega més sentències i més lleis (en contra dels seus parlants i del seu ús, per aclaparadora majoria) de totes les que es parlen a la Unió Europea: sense anar més lluny, i ja que ho esmentem, el català no és oficial a la UE perquè l'estat espanyol s'hi ha oposat sempre. Com diu la lingüista Carme Junyent, amb ironia, aprofitem l'oportunitat, perquè el que sentencia el TSJC és que el 25% de l'ensenyament sigui en castellà, quan la realitat és que ja és més que aquest percentatge. És a dir: la sentència obliga a fer una cosa que no és que ja passi, sinó que passa fins i tot en major mesura del que el tribunal exigeix. Però una vegada més el rerefons de la decisió del tribunal és polític: no es tracta de contribuir al millorament de la societat, sinó –en aquest cas– d'anar contra el model d'immersió lingüística i contra la nova llei d'educació, l'anomenada llei Celaá, bàsicament perquè la majoria de magistrats de certs tribunals o de certes sales són afins al PP, a Vox o a Ciutadans, o a tots tres a la vegada. I també es tracta, és clar, de fer qualsevol cosa que pugui fer mal a la llengua catalana, contra la qual el nacionalisme espanyol sent, de sempre, un odi desbocat.
El mateix dia que el TSJC dictamina això del 25%, l'ajuntament d'Alacant (governat precisament pel PP, Vox i Ciutadans) presenta una declaració institucional perquè Alacant sigui exclosa de l'àrea d'ensenyament del valencià, que és com anomenen el català al País Valencià. I el diari El Mundo publica una notícia segons la qual el Govern Balear hauria prohibit totes les activitats extraescolars excepte unes que es fan en català i que estan dirigides als fills d'immigrants. Això senzillament és mentida i s'ho inventa Esteban Urreiztieta, un personatge a qui anomenen periodista i que té l'ensenyament en català a les Balears entre les seves bèsties negres, des dels dies gloriosos que ell i el seu camarada Eduardo Inda –un altre periodista modèlic– es dedicaven a fustigar rojos i catalanistes des de les pàgines de l'edició illenca del diari El Mundo, que recentment, ai las, ha hagut de tancar la parada.
Odiar un idioma, ho tornarem a dir, és segurament la cosa més nècia que es pot fer, juntament amb odiar el color de pell de les persones. Parlem de gent que senten el mateix quan algú els parla en català que el que senten els supremacistes americans quan se'ls asseu un negre al costat. No tan sols són incapaços de superar-ho, sinó que s'han proposat acabar amb el problema (per a ells, que parlem el català és un greu problema) per la via judicial. Per cert, avui volia dedicar aquesta columna a contraposar el cas de Dani Gallardo amb el dels soldats que fan festes amb salutacions nazis i càntics franquistes, però és que és cert que no descansen i arriba que no donem l'abast.
