L’Europa inflexible
El primer ministre dels Països Baixos (oficialment ja no se’n pot dir Holanda), Mark Rutte, va dir, després de la videocimera de dirigents europeus de dijous passat: “No puc imaginar cap circumstància en la qual acceptaríem els eurobons”. En qualsevol ordre de la vida, no concebre cap circumstància (cap ni una) en la qual no acceptaries alguna cosa (la que sigui) significa ser un intransigent, i és una mala actitud sempre, però és pèssima quan ve d’un governant, perquè pot tenir conseqüències nefastes en les vides de moltes persones. El ministre de Finances de Rutte, Wopke Hoekstra, va anar una mica més enllà i va venir a dir que el que han de fer Espanya i Itàlia és espavilar, i que és assumpte seu si no han aprofitat els anys de relativa bonança després de la sortida de la crisi per fer estalvis, i ara han d’anar demanant ajuts i coronabons. Rutte i Hoekstra pertanyen a aquesta generació de nous falcons de dreta molt dreta que s’ha estès arreu d’Europa, i que solen respondre a un patró sinistre segons el qual com més joves, més fatxes. Jeroen Dijsselbloem, president de l’Eurogrup que també va ser ministre de Finances amb Rutte, ja va etzibar fa uns anys que a Espanya no se la podia ajudar “perquè després s’ho gasten en dones i copes”. Feia referència, en to ofensiu, a l’acreditada habilitat dels governs d’Espanya per desviar fons europeus a obra pública corrupta que servia per alimentar les caixes B dels partits, principalment del PP.
A l’altra banda hi ha el primer ministre de Portugal, António Costa, que divendres va qualificar de “repugnant” l’actitud de Hoekstra i va reflexionar, amb raó, que “qui no entén que davant d’un problema comú hem de donar una resposta en comú és que no ha entès què és la Unió Europea”. Què hauria de ser, potser hauria d’haver matisat, perquè Europa segueix sent el projecte eternament incomplert, pels egoismes dels mateixos estats membres. Costa també va denunciar actituds xenòfobes (no ho va dir així, però se li va entendre) que volen suposar que el virus és una cosa dels espanyols. És, en efecte, el prejudici supremacista del nord envers el sud, que cau de ple damunt els espanyols: bruts, ganduls, borratxos, lladres i, per aquest mateix estil de vida, productors de malalties infeccioses. Costa i el seu govern de coalició d’esquerres (que se suposa que és el referent de l’actual govern espanyol) donen exemple amb una mesura que consisteix a tractar migrats i refugiats com a residents, almenys durant la crisi del coronavirus, perquè tinguin accés a la sanitat i als serveis públics en igualtat de condicions que tothom.
La xenofòbia sempre ho és, de repugnant, i ens allunya de les solucions quan són més necessàries, com és el moment present. Ara que es veuen i se senten tractats d’aquesta manera, alguns patriotes espanyols farien bé de recordar que, fa quatre dies, ells feien el mateix amb els xinesos. I que de sempre, internament, han tractat així catalans, bascos, valencians, balears i tot aquells que no eren espanyols de la manera que ells troben que se n’ha de ser.
