16/05/2011

De criminals i barruts

2 min

L'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) ha tingut l'encert de suprimir del programa del Festival Grec d'enguany l'espectacle Des femmes , del dramaturg libanoquebequès Wadji Mouawad, perquè hi participava el músic Bertrand Cantat. Com segurament tothom deu recordar, aquest Cantat és internacionalment famós no exactament per haver estat el líder del grup de rock Noir Désir, sinó per haver assassinat a cops la seva enamorada, que d'altra banda també era famosa: es tractava de Marie Trintignant, filla de l'actor Jean-Louis Trintignant i de Nadine Marquant. En una discussió per gelosia, Cantat va apallissar Marie Trintignant fins a causar-li la mort. Naturalment, la celebritat dels dos personatges (i la morbositat del personal) van fer que aquest crim tingués una repercussió pública molt més gran que qualsevol altre de les mateixes característiques.

Bertrand Cantat ha complert presidi per la mort de la seva companya, i després ha intentat aprofitar la notorietat adquirida amb la seva condició d'assassí per rellançar la seva carrera musical. D'altra banda, el tal Wadji Mouawad ha ideat un muntatge teatral a partir de tres tragèdies de Sòfocles ( Les Traquínies , Antígona i Electra ) que tenen en comú, entre altres coses, el fet d'estar protagonitzades per dones. Per això Mouawad, que deu ser un oportunista de primera categoria, no ha tingut altra ocurrència que titular l'espectacle Des femmes i encarregar la banda sonora a Bertrand Cantat, que també apareix en escena per interpretar la música del cor grec.

No cal dir que, si el que pretenia Mouawad era que es parlés del seu projecte, ho ha aconseguit. Ara bé, sembla que la jugada no li ha acabat de sortir com es pensava, i de moment Des femmes ha hagut d'anul·lar representacions a Mont-real, a Avinyó i -ara- a Barcelona. Potser perquè ens deu veure més impressionables, Mouawad encara ha tingut la barra d'intentar denunciar que a Barcelona l'havien censurat. Però com dèiem, l'ICUB ha sabut mantenir-se en el seu lloc i ha fet cas omís del cinisme del dramaturg.

Sabem prou que el pensament políticament correcte ha donat peu a molts casos reals de censura, que gairebé sempre resulten profundament ridículs: n'hi ha prou recordant casos recents com l'absurda denúncia contra Àngel Sala, director del Festival de Cinema de Sitges, per haver projectat la pel·lícula A Serbian film , o l'amonestació contra el musical Hair perquè els actors fumaven en escena. Però per poc que es pugui, cal evitar confusions interessades i que se'ns faci passar bou per bèstia grossa. Bertrand Cantat, com qualsevol altre d'aquests subjectes que peguen o maten dones, no és res més que una vergonya per a l'espècie humana, l'escuma de la púrria. I qui, com el tal Mouawad, vol aprofitar-se'n per obtenir una mica de visibilitat, no és gaire millor que ell. Tots dos haurien de ser declarats persones no grates als teatres d'arreu del món, a veure si després encara tenen coratge de seguir queixant-se que els censuren.

stats