SORTIDA D'EMERGÈNCIA
Opinió 27/09/2019

La fi del món ‘by’ Thomas Cook

Sebastià Alzamora
3 min

EscriptorCom que dec ser l'únic opinador de Balears que no sabia fa mil anys que Thomas Cook faria fallida, anava a escriure que ningú menys indicat que un servidor per fer-ne cap comentari. Però m'hi he animat després d'escoltar i llegir algunes de les coses que s'han dit i escrit aquests dies. Destaca amb llum pròpia l'encara líder del PP a Balears, Biel Company, a qui, amb la seva clarividència habitual, li va faltar temps per indicar que, a fi de pal·liar la catàstrofe, el millor era retirar l'ecotaxa, ni que fos temporalment. Se li va oblidar demanar també la total eliminació de la posidònia i que la Unesco retiri a la serra de Tramuntana la criminal declaració de Patrimoni de la Humanitat. Faltaria només la derogació de la Llei de normalització lingüística perquè mai més un touroperador ni un hoteler tornin a passar gana en aquestes illes ingrates.

Es presenta la fallida de Thomas Cook poc menys que com la fi del món. No ho és, però sí que té una conseqüència realment dramàtica: els treballadors que van a l'atur. Entre els més de set-cents que estaven contractats directament per l'empresa i el nombre encara no conegut (poden ser milers) de llocs de feina indirectes que es poden perdre, l'afectació és realment salvatge. Més que més en una comunitat que encapçala els rànquings europeus de fracàs i abandonament escolar, i en què el marge d'oferta i demanda laboral és molt limitat. Em xoca escoltar algú que feia feina a Thomas Cook explicant al programa 'Al Dia' d'IB3 Ràdio que diumenge passat, quan ja se sentia la tronada del tancament, hi havia una cosa que encara li donava esperances: “Vaig sentir que el senyor Miquel Fluxà feia gestions, aquí l'estimam molt”. Amb tot el respecte per a una persona que ha perdut la feina, li diria només una cosa: no és necessari que l'estimi, i tampoc és necessari que el tracti de senyor. I, sobretot, és necessari que no hi tengui cap esperança.

Els damnificats amb la pèrdua del seu lloc de feina haurien de tenir ajudes públiques; els seus patrons, no. Els hotelers sí que sabien que existia el risc que passàs el que ha passat amb Thomas Cook, però s'han limitat a aprofitar la temporada per omplir els calaixos. Ara que el cel ha caigut damunt els seus caps, avancen un mes el tancament de la temporada i exigeixen, com tenen per costum, que l'Administració els salvi. Tot el que feien era esperar que la multinacional britànica els omplís els hotels amb gent, genteta o gentussa, d'acord amb els preceptes de la nova religió del tot inclòs. Pel que fa als directius de Thomas Cook, no van dubtar a embutxacar-se 40 milions en primes quan ells també ja sabien ben cert que el negoci se n'anava en orris.

Per a tot Europa, però molt especialment per a Balears, l'aparatosa caiguda d'un gegant amb peus de fang hauria de servir per aprendre alguna cosa. El turisme tal com l'entenem és una forma d'oci pròpia del segle XX que en el XXI ha acabat generant una bombolla monstruosa, i en el cas de Balears s'ha convertit en una rutina nociva i ineficient. Fins i tot aquells que sempre ha figurat que la controlaven acaben de demostrar que no controlen res, perquè tampoc estan formats per a res que no sigui la mera acumulació automàtica de doblers, guanyats o parasitats. Són mals empresaris, grollers, prepotents, abusius i incultes. No es pot deixar que l'economia d'un país (sí, Balears és el país que tenim) depengui de gent com ells. I no, no és necessari tractar-los de senyor.

stats