Després de l''Open Arms'

Una vegada els migrants de l'Open Arms han pogut desembarcar (per ordre d'un fiscal d'Agrigent impressionat per les condicions en què es trobaven les persones a bord del vaixell), el panorama polític i institucional que queda després de la crisi és irrisori i alarmant. Crida especialment l'atenció que la Unió Europea no hagi estat capaç de transmetre –de manera pública i amb un mínim de contundència, si més no– ni una sola ordre al govern d'Itàlia per obligar-lo a complir la legislació internacional en matèria de salvament marítim, que d'aquesta manera ha quedat també incomplerta per la UE. Que se sàpiga, tot el que s'ha fet des de Brussel·les en aquestes tres llargues i desoladores setmanes ha estat intentar coordinar un repartiment dels migrants entre sis països membres (Alemanya, Romania, Portugal, Luxemburg, França i Espanya) que no se sap en què va quedar i que, sobretot, no ha servit per a res en la resolució de la situació.

Per la seva banda, el govern d'Espanya va començar a ressentir-se a deshora de les crítiques per la seva inacció i va acabar enviant, 'in extremis' i sense coordinar-se amb ningú, la fragata 'Audaz' (qui posa aquests noms?) al rescat de l''Open Arms', tot i que també es desconeix com pensava rescatar-lo. Ho va fer gairebé al mateix temps que el fiscal ordenava el desembarcament dels migrants, de manera que el viatge de l''Audaz' va deixar de tenir sentit, però tot i això el vaixell fa camí fins a Lampedusa, i a l'hora d'escriure aquest article es desconeixia què farà allà quan hi arribi. En definitiva, un altre bunyol digne de Pepe Gotera i Otilio, d'aquests tan característics de la política exterior espanyola, que culmina un seguit de despropòsits, començant per oferir diversos ports –des d'Algesires fins a Palma, passant per Maó– només per acabar acusant l''Open Arms' de no voler-hi anar, quan el problema no era que no volgués sinó que ja no podia arribar-hi, per pur esgotament dels migrans rescatats. Per si tot això no fos prou, el govern espanyol ara amenaça amb represàlies legals contra Proactiva Open Arms, cosa que l'aproxima més a les postures de Vox (que ja ha anunciat que durà l'ONG a la Fiscalia, com calia esperar) que a les d'un govern suposadament progressista.

I, sense moure'ns de la ultradreta, finalment Salvini s'ha sortit políticament amb la seva i ha acabat forçant la dimissió del primer ministre Conte i la caiguda del govern que ell mateix liderava 'de facto'. Obre així la porta a la possibilitat d'una convocatòria electoral que possiblement guanyarà. Salvini, primer ministre, aquest és l'objectiu. Mentrestant, crida l'atenció el divorci entre els poders executiu i judicial italians: mentre Salvini imposa la seva política xenòfoba de tancament contra tothom (també contra la UE: “No vull tenir amo, no vull la cadena llarga ni curta”, brama el líder de la Lliga), jutges i fiscals treballen –afortunadament– en sentit contrari, com es va veure fa poc amb el cas del vaixell 'Sea-Watch' i de la seva capitana, Carola Rackete, i com s'ha tornat a veure ara amb el de l''Open Arms'.