12/08/2018

300 dies més un

2 min

La setmana passada Inés Arrimadas es declarava “honorada” de ser considerada autora intel·lectual dels múltiples episodis de violència urbana protagonitzats pels grups d’exaltats que recorren Catalunya a la caça de símbols que no els agraden. Cal entendre que això inclou episodis com el del personatge que va envestir amb el seu cotxe a la plaça Major de Vic, o el d’aquell que amenaçava els vianants de Verges amb un ganivet, i que ha resultat ser un delinqüent fitxat per nombrosos antecedents policials. Pel que fa als regidors i militants de Ciutadans que van causar un aldarull divendres a Reus, en enfilar-se al balcó de l’Ajuntament per despenjar-ne una pancarta que demanava la llibertat pels presos, Albert Rivera va dir que actuaven dins el marc d’una campanya del partit per la neutralitat dels espais públics. Va donar, doncs, cobertura política i la seva benedicció a aquesta irresponsabilitat, per la qual l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, ha denunciat davant la policia els edils que la van cometre.

Als qui s’entesten a sostenir que la justícia espanyola funciona amb tota normalitat els animem a endevinar què passaria si, en lloc de Ciutadans, estiguéssim parlant de partits independentistes o d’aquests que alguns anomenen “l’esquerra radical”, Podem, comuns i confluències. Exacte, no tan sols els agressors serien degudament detinguts i processats (com correspon en aquests casos) sinó que també ho serien els líders que mostressin connivència amb ells, com ho fan Rivera i Arrimadas. De l’allau de diatribes als mitjans de comunicació, i dels insults i les amenaces a les xarxes socials, ja no cal ni parlar-ne.

Però deixem estar les suposicions i mirem només fets certs i comprovables. Fa 300 dies, més un, que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són a la presó. No eren líders polítics, sinó civils, presidents de dues entitats (això sí, independentistes i amb una gran capacitat de mobilització). No van induir, aplaudir ni encobrir cap acte de violència, sinó que es van enfilar dalt d’un cotxe de policia per evitar-lo (amb èxit, per cert). De les setze infàmies que suposen cadascun dels casos dels exiliats i els presos polítics catalans (Cuixart, Sànchez, Forcadell, Bassa, Forn, Rull, Turull, Junqueras, Romeva, Puig, Serret, Comín, Ponsatí, Rovira, Gabriel i Puigdemont), les dels presidents d’Òmnium i l’ANC són potser les més descarades i escandaloses.

Carmen Lamela, la jutge de l’Audiència Nacional que va dictar contra ells, indegudament, presó preventiva, ha estat recentment promocionada com a magistrada del Suprem. Ells dos, com la resta de presos, s’enfrontaran aviat a un judici que els juristes més eminents i independents denuncien com una estafa a l’estat de dret. Mentre ells i elles siguin a la presó o a l’exili, estem com en aquella escena del film Salvador, de Manuel Huerga, en què el carceller que interpretava Leonardo Sbaraglia li deia a Puig Antich (Daniel Brühl): “Mira com has acabat, a la presó”. I Puig Antich li responia: “Igual que tu”.

stats