19/02/2013

El dit que assenyala l'insult

2 min

Diuen que, en política, els gestos són fonamentals, i aquest cap de setmana l'extresorer polític més cèlebre del món, Luis Bárcenas (els amics i beneficiaris de la trama Gürtel l'anomenaven Luis el Cabrón), en va dedicar un de ben ostensible, de gest, als periodistes que l'esperaven a l'aeroport de Barajas amb el propòsit de fer-li una foto o agafar-li unes declaracions. Bárcenas se'ls va encarar amb un posat visiblement irat (un posat de cabrón ) i els va ensenyar el puny de la mà dreta clos, amb l'excepció del dit del mig, que el va mantenir tan tibat com li va ser possible. A l'espera de l'anàlisi semiològica del doctor Serrano, podem aventurar de moment un parell d'hipòtesis: a) a Bárcenas se li havien entrecolcat els nervis de la mà (venia d'esquiar del Canadà i allà el fred és molt traïdor), o b) Bárcenas va obsequiar els periodistes amb aquell gest obscè que, en traducció verbal, vindria a significar puja aquí dalt i balla . O aneu a prendre pel sac , que és la traducció no eufemística de la mateixa idea.

Molt bé. Al cap i a la fi, l'efusió de Bárcenas amb els periodistes de Barajas no vindria a ser més que una ampliació dominical d'aquella altra perla de l'oratòria que la senyora Andreíta Fabra va amollar fa poc més de mig any al Congrés de Diputats: " ¡Que se jodan! " En aquella ocasió, la diputada Fabra es va limitar a aclarir que el seu exabrupte anava adreçat únicament a la bancada socialista, com si això fos un consol per a qui li preocupi el nivell del debat polític a Espanya. Per descomptat no li va passar res de res, a la filla de Carlos Fabra, el de l'aeroport: ni la van sancionar, ni la van reconvenir, ni molt menys la van cessar ni va haver de dimitir. Es va deixar que escampessin els nyic-i-nyacs dels que ho van trobar inadmissible, i tal dia farà un any. En aquest nou episodi d'arravatament punk per part d'un prohom de la pàtria, i en cas que es digni a fingir que demana alguna mena de disculpa, Bárcenas en tindrà prou d'afirmar que se sent sotmès a una gran pressió (a posta se'n va a esquiar al Canadà), i que el gest del dit rígid anava adreçat únicament als professionals de la premsa canallesca , que no el deixen viure.

Això també seria greu, però és que, a més, no és així. Tant el dit insultant de Bárcenas com el ¡que se jodan! d'Andreíta Fabra anaven adreçats a tots nosaltres. Als aturats, als desnonats i als pensionistes, en primer lloc; però també als assalariats (els que queden), als autònoms, als empresaris, als funcionaris, als estudiants, als periodistes, als jutges i als fiscals. A tots, menys a aquells que cobren en negre dins un sobre i als que tenen 22 milions a Suïssa, perquè ja se sap que el gos no menja gos. Tant el dit de Bárcenas com el crit de guerra d'Andreíta Fabra són insults escopits sobre la ciutadania a l'engròs. Ara bé: és cada dia més plausible que aquesta mateixa ciutadania acabi responent amb una enorme i estentòria botifarra, de caràcter social i/o electoral. I aleshores ja veurem on se'l posen, el dit.

stats