La cosa, lamentablement, seguirà anant per aquí, i no cal esperar-ne gaire més. Fa temps que lamentem que, en el debat sobre el procés sobiranista català, el discurs de l'unionisme no sigui capaç d'aixecar el vol més enllà de les amenaces catastròfiques i els advertiments calamitosos. I és una cosa lamentable sobretot per a la causa que se suposa que defensen, perquè una part de raó sí que tenen. Per exemple, és cert que Espanya és una realitat nacional des de fa uns quants segles, i que aglutina Catalunya com a mínim des del Decret de Nova Planta. I és cert que Catalunya i els catalans han contribuït tant o més que ningú a tirar endavant el projecte espanyol, tant des de l'àmbit econòmic, com des del polític, com des del cultural. És cert que alguns dels més importants prohoms que ha conegut Espanya en els últims decennis, o centúries, han estat personatges catalans, o amb orígens profundament arrelats a Catalunya.

Per això mateix, perquè totes aquestes coses són certes, el nacionalisme espanyol mereixeria ser defensat per veus més dignes i més honestes, capaces d'aportar arguments més sòlids i més adults que els que hem sentit fins ara. Però no hi ha manera. Cada dia que passa n'hem de sentir una de més grossa, i quan no és un Montoro és un Margallo, i quan no és un Guerra és una Camacho, i quan no és una Aguirre és un Rajoy, i quan no és un pare de la Constitució és un militar, i quan no és un escriptor d'extrema dreta és un bisbe de la Conferència Episcopal Espanyola. La qüestió és que el carrusel segueixi rodant, i de figurotes grotesques no en falten per assegurar que sigui així.

Ahir li va tocar el torn de bell nou al ministre espanyol de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, que és molt apreciat al seu govern i al corifeu mediàtic que l'envolta perquè fa el paper de català que no es pot avenir del que està succeint a la seva terra, i que vol preservar com sigui els vincles sagrats que garanteixen la unitat de la nació espanyola. Tant és així que el bo d'en Jorge (aquell que, fa poc més d'un any, va ser incapaç de trobar uns informes que depenien del seu ministeri, i que van detonar amb molta potència enmig de la campanya de les eleccions catalanes) es va mostrar molt alarmat perquè, en aquestes dates assenyalades, ha detectat que hi ha hagut, a Catalunya, famílies o grups d'amics que han decidit no reunir-se. I tot per no haver de parlar d'en Mas ni del procés sobiranista. Es veu que es van estimar més menjar-se els galets en solitari que no que se'ls entravessessin quan el cunyat o el sogre els esgrimís alguna discrepància.

D'això el ministre Fernández Díaz en va dir "Una fallida social i familiar" i "una situació molt trista que mai vaig pensar que viuria a Catalunya". Ignoro si a Fernández Díaz li ha sortit algun nebot independentista que no li parla; si és així, ho lamento. Però el que és una fallida social, i una situació tan trista que ni ens l'havíem imaginat, és haver de suportar arguments i mandataris d'aquest calibre.