Mariano Rajoy i el seu govern sempre podran presumir d'haver arruïnat aquesta cosa que ells en diuen marca Espanya , i que tant els agrada i tant preocupa a l'eburni ministre García-Margallo. Ahir a la tarda, l'Ara.cat es feia ressò dels titulars que l'escàndol dels SMS entre Bárcenas i el president espanyol havia obtingut a la premsa estrangera: la BBC, i diaris de prestigi com The Washington Post , Clarín i La Repubblica , venien a preguntar-se, d'una manera o d'una altra, què feia encara Rajoy a la presidència, i com pot ser que una infàmia política d'aquesta envergadura no arrossegui un govern sencer cap al precipici. Don Mariano, per una vegada a la vida, va mostrar la cara (demacrada i compungida, però la va mostrar) i va seguir, com no podia ser d'una altra manera, el primer manament de la política espanyola: no dimitiràs ni que t'enxampin amb les mans dins la gaveta. Com va dir una dirigent del PP valencià involucrada en un cas de corrupció, a qui algun col·laborador li va suggerir que no li quedava més remei que presentar la dimissió: "No puc dimitir; la figa m'ha fet ventosa a la cadira".

A Espanya, qui més qui menys té un apèndix corporal que li fa ventosa a la cadira, i així ens hem d'empassar els espectacles vergonyants que se'ns ofereixen cada dia per part dels nostres presumptes servidors de la cosa pública. Bárcenas, que d'ençà que és a la presó pateix un episodi agut de transparència transitòria, ja no tan sols reconeix la seva pròpia cal·ligrafia, sinó que també recorda els pagaments en cash que va fer a Rajoy i a la Cospe en els anys 2008, 2009 i 2010. Fa quatre o cinc mesos parlàvem a bastament sobre Chris Huhne, el ministre d'Energia britànic que va dimitir per una infracció de trànsit (excés de velocitat). Aquí hem de veure com una colla de lladres i de pocavergonyes desfilen cada dia davant de la desaprovació general fent veure que duen la cara ben alta. Algú dirà que això es deu a la nostra condició de mediterranis: no és del tot cert, té més a veure amb la nostra condició de catòlics. Com que amb la confessió tenim el perdó assegurat, mai falta qui agafa la via ràpida. En canvi, els protestants, més temorosos de les flames de l'infern perquè saben que no tenen perdó de Déu, no és que siguin més honestos, però sí més primmirats amb les seves culpes. Creients o no creients, a tots ens marca més del que ens pensem l'educació religiosa que hem rebut.

Rajoy, dins de la desgràcia, es pot concedir perdons perquè no té oposició. Captiu, desarmat i absent l'exèrcit roig del PSOE, que no piula més que per dir que ja té arreglat el problema catalán , Don Mariano ho té fàcil per absoldre's a si mateix. I tal vegada aquest sigui el mal menor, perquè unes eleccions anticipades a Espanya només durien una nova victòria del PP, però liderat pel seu sector més cafre. I, en cas de necessitat, en govern de coalició amb la Rosa Díez i la seva UpyD. Ens hi posem com ens hi posem, només podem saltar del foc a la paella, passant -això sí- per la ventosa.