El frau fiscal érem tots
“ Lo que defraudas tú, lo pagamos todos ”. Aquest és el suggestiu eslògan de la campanya que aquests dies ha posat el govern d’Espanya als mitjans d’arreu de l’Estat. En principi res a dir, perquè el lema conté una veritat innegable: quan algú s’escapoleix de pagar impostos, el que fa l’administració sol consistir a collar algú altre que no té ocasió de fer el mateix. No sembla, tanmateix, un comportament que els governants hagin de combatre fent crides: el seu deure hauria de ser perseguir i identificar els defraudadors i fer-los pagar, i no esprémer encara més els que no en tenen cap culpa. Fer pagar justos per pecadors és un plantejament excessivament fàcil, descarat i de mal acceptar. Però en fi, la veritat és aquesta: quan algú defrauda, el que ell no paga ho paguem la resta.
Ara bé, l’eslògan de la campanya fa sorgir de seguida una pregunta: a qui es refereix, aquest “ tú ”? ¿M’ho diuen a mi? ¿Li ho diuen a vostè, lector o lectora tothora amable? ¿Ens ho diuen a nosaltres, els milions de contribuents que no tenim cap oportunitat de defraudar ni un cèntim encara que ens ho proposéssim, perquè els nostres comptes d’ingressos i despeses són d’una blancor tan blanca que es fa absolutament transparent? ¿És a nosaltres, que tenen els santíssims pantalons de dir-nos que no defraudem, perquè aleshores esdevenim uns insolidaris que causem un perjudici als nostres conciutadans? Per un moment m’ho havia semblat, però, com que tots sabem que la prioritat del govern espanyol és el benestar col·lectiu, seria injust atribuir-los tant de cinisme. Aleshores, a qui s’adreça aquest “ lo que defraudas tú ”? Ah, misteri.
Tal vegada es refereix a la germana del rei d’Espanya i al seu marit, ara que el comptable de l’Instituto Nóos i de l’entramat d’empreses que hi anaven associades ha cantat davant de la justícia i ha confessat que l’únic objectiu de tot el tinglado era desviar diners públics en benefici propi. O potser s’adreça al pare del rei, que també rep tractament de majestat i al qual se l’ha hagut d’aforar de pressa i corrents per no haver d’explicar d’on surten els gairebé dos mil milions d’euros de la fortuna personal (personal, no de la Corona) que posseeix el campetxano Joan Carles.
Tal volta aquest “ tú ” acusador fa referència a Luis Bárcenas, a Jaume Matas, a Francisco Camps, a la trama Gürtel, a les prevaricacions comeses a la Junta d’Andalusia, i, en general, al finançament dels partits polítics. O tal vegada es refereix al sistema bancari i financer espanyol, que ha hagut de ser rescatat molt onerosament per la UE, sense que encara cap entitat s’hagi decidit a tornar a concedir crèdit als ciutadans que les sostenen si us plau per força. O potser va adreçat als propietaris de sicav i comptes corrents milionaris en paradisos fiscals, que l’any passat van ser afavorits amb una amnistia fiscal que causaria vergonya aliena a Al Capone.
Sí, l’anunci es deu referir sens dubte a tots aquests. Però, aleshores, l’eslògan hauria d’haver estat: “ Papá, si defraudas, hazlo bien ”.
