Publicitat
Publicitat

Jo de gran vull ser Albert Rivera

Albert Rivera no es cansa de predicar (i predica molt) que el partit que presideix, Ciutadans/Ciudadanos, conegut també com a C’s, és una formació de centreesquerra. És clar que sí, de la mateixa manera que jo sóc la reina de Saba. Hi ha un problema amb el nou panorama polític que s’està configurant, i és el de les impostures ideològiques. Aquí tothom es veu amb cor de representar un dia un paper i l’endemà l’antagònic, sense sentir cap mena de contradicció interna. Potser ara com ara el millor exemple d’aquest fenomen són els Ciutadans/Ciudadons/Citizens/C’s de Rivera, que tan aviat pacten governs amb el PSOE, com amb el PP, com també ho faran amb Podem i, si calgués, amb la CUP. La qüestió és ser-hi i ficar cullerada.

La descomposició del bipartidisme espanyol és un fet digne de ser celebrat, però també comporta riscos. Un d’ells és el de l’emergència dels partits frontissa, que ja saben que mai no governaran però que sí que poden ser decisius en la confecció de majories de poder. Xantatgistes a la menuda que no tenen idees ni n’han tingut mai veuen en aquest panorama obert que es dibuixa ara a la política espanyola (no tant a la catalana, em penso) la seva oportunitat per fer-se valdre. Si necessites el meu suport, costa això i això. És legítim, per descomptat, forma part del joc polític, però per no fer servir una terminologia més feridora ens limitarem a dir que és lleig.

Tant se val, perquè la resta de partits no tan sols no s’abstenen de formar part d’aquesta mena de tracamanyes i de malabarismes sinó que s’hi ofereixen gustosament. Els dirigents de cada formació viuen subsumits en un món de sumes i restes més o menys hipotètiques que no té res a veure amb els càlculs que ha de fer el ciutadà enfrontat a una hipoteca o a una situació d’atur. La qüestió és que els números quadrin per perpetuar-se: si no al poder, almenys en un lloc ben remunerat. Alguns ja han descobert que, a l’oposició, no tan sols no hi fa tant de fred com diuen, sinó que et donen una bona retribució, dietes, i un mòbil i una tauleta d’última generació. Els beneficiaris d’aquests privilegis, ateses les seves precàries condicions intel·lectuals, no s’haurien pensat mai viure tan bé.

Ens haurem d’avesar a conviure amb espavilats com Albert Rivera, tant al centreesquerra, com a l’esquerra radical, com al centredreta, com a la dreta més o menys extrema, com en la postura que sigui, perquè parlem de partits amb vocació mutant. Són formacions més o menys parasitàries, i tant els és pactar amb els uns o amb els altres, sempre que sigui per conservar alguna parcel·la de poder. Formacions perfectament desideologitzades, equivalents a aquests entrepans sense gust de res que es poden treure d’algunes màquines expenedores, que tan aviat són de formatge com de gall dindi.

Albert Rivera té assegurat el seu futur. No tindrà mai cap responsabilitat en especial, i a canvi anirà amunt i avall, de plató en plató, donant a conèixer el seu dictamen infal·lible sobre l’actualitat. S’ha muntat un xiringuito, altrament dit partit, que com que no és res en concret li permetrà viure de la broma tot el temps que sigui possible. És el somni del polític trampós: zero responsabilitats a canvi de molts de privilegis i molta exposició pública. Enhorabona, senyor Rivera.

Riure, malgrat tot