Doncs no ha pogut ser: Pa negre no competirà per l'Oscar. Una llàstima, però cal acceptar el determini dels acadèmics: tal com escrivia a l'ARA fa un parell de dies la productora de Pa negre , Isona Passola, "el procés ha estat llarg, complex, net, i, sobretot, apassionant". Dels quatre adjectius, ens quedem amb el de "net". Amb netedat, l'equip de Pa negre ha treballat intensament en la promoció americana de la pel·lícula, i amb idèntica netedat la gent que decideix sobre els Oscars ha decidit descartar-la en benefici d'altres propostes. I no hi ha res més? I tant que n'hi ha més: hi ha la grandesa que sens dubte assisteix Pa negre , i de la qual es poden sentir legítimament orgullosos la mateixa Passola, el director Agustí Villaronga i tothom que ha fet possible el film.
Ho dic perquè, com no podia ser d'altra manera, la fi del somni hollywoodenc de Pa negre ha suscitat els brams de tots els rucs de guàrdia. Tenim, d'una banda, els inevitables rucs de l'espanyolisme rampant, que no havien pogut pair el triomf als Goya d'una cinta parlada en català i que encara suportaven menys la idea que un film rodat en aquesta llengua pogués guanyar un Oscar en representació del cinema espanyol. Ara respiren alleujats, i repeteixen molt ufans que això passa per enviar a Hollywood un artefacte malvadament català. No cal dir que no s'han pres la molèstia de veure el film. No ho necessiten: amb els seus prejudicis en tenen prou per vegetar pel món.
I d'altra banda, tenim els genuïns i endèmics rucs catalans, que es divideixen en dues categories no necessàriament excloents: els que s'alegren que la candidatura de Pa negre no hagi prosperat perquè no podien sofrir que la pel·lícula competís representant Espanya, i els que sostenen amb obcecació que ha estat la immensa mà negra espanyola la que ha impedit que la cosa anés més endavant. En fi, brams d'ase no arriben al cel, però sí que infesten les xarxes socials. Cap d'ells, ni els uns ni els altres, mereix gaire comentari, tret que és una llàstima que siguin incapaços de veure-hi una mica més enllà del seu món unidimensional per poder valorar la grandesa de Pa negre .
La grandesa de Pa negre consisteix en el fet d'existir. En el fet de ser una pel·lícula excel·lent, construïda sobre dues novel·les igualment importants (l'homònima Pa negre i Retrat d'un assassí d'ocells ) d'Emili Teixidor, que ha estat capaç, contra tota adversitat i pronòstic, de conquerir més de mig milió d'espectadors arreu del món i el reconeixement unànime de la crítica. D'haver posat un director de primeríssima fila com Agustí Villaronga en contacte amb el gran públic, d'haver demostrat que una indústria cinematogràfica catalana potent no tan sols és possible sinó que és real. I d'haver posat en evidència que la realització de qualsevol somni depèn només de nosaltres mateixos, i de l'esforç, la voluntat i la fe que estiguem disposats a posar-hi. Enhorabona per la gran feina feta, i per la que ha de venir d'ara endavant.
