EscriptorDurant el darrer trimestre del 2019, les xifres de violència masclista van assolir registres exorbitants a Balears, fins al punt d'assolir el rècord de casos de violència contra les dones a tot l'Estat. Sembla que a Balears tinguem com una especialitat per obtenir rècords putrefactes, des dels índexs de ciutadans que viuen sota el llindar de la pobresa fins a la primacia pel que fa a fracàs i abandonament escolar, passant pel títol de la comunitat on el salari mínim és més baix i la cistella de la compra i el preu de l'habitatge són més cars.
Per si tot això fos poc, hi ha les xifres a les quals fèiem referència. Durant els darrers tres mesos de l'any passat, van arribar als jutjats de Balears 2.159 denúncies per violència contra les dones, la gran majoria de les quals van ser per lesions i maltractament dins l'àmbit familiar. D'aquesta quantitat de denúncies, més de la meitat (1.040) provenien de víctimes de nacionalitat espanyola, la qual cosa significa un increment d'un 40% en relació amb el mateix trimestre de l'any anterior. També van pujar significativament les denúncies interposades per dones estrangeres. En aquest sentit, la directora de l'Institut Balear de la Dona, Maria Duran, va anunciar que a partir d'enguany disposaríem de dates que distingiran quins delictes són comesos per residents i quins per turistes. Els darrers deu anys, Balears ha estat la comunitat amb un nombre major de víctimes i de denúncies, seguida a no gaire distància per les Canàries. Una vegada més, la selecta clientela dels nostres hotelers i empresaris turístics, als quals devem no tan sols l'aliment sinó també la raó d'existir, ens ajuda a incrementar les nostres xifres més lamentables. En el trimestre esmentat, per cada 10.000 dones residents a Balears, hi va haver 35 denúncies presentades als jutjats i 33,7 víctimes d'agressions perpetrades per les seves parelles o exparelles. És a dir, una proporció exageradament alta.
'Sola i borratxa vull tornar a casa' és, certament, un eslògan d'una ineptitud remarcable, però no hauria de servir d'excusa a les dretes extremes i les extremes dretes per oposar-se a l'avantprojecte de llei de la llibertat sexual, ara ja anomenada 'llei del sí és sí'. És inacceptable que fins i tot en aquesta qüestió es jugui a falsejar la realitat, com quan s'afirma que moltes de les denúncies presentades per dones són falses (n'hi ha, de falses, però representen un percentatge de menys del 0'1% sobre el total) o quan es practica un dels esports preferits de la dreta espanyola, que és capgirar els papers de tal manera que la víctima acabi apareixent com a culpable, i l'agressor passi a semblar la víctima. I causa perplexitat que continuï havent-hi dones capaces de fer costat a partits no només com Vox sinó també com el PP, que encara es guia pels ideals de José María Aznar sobre “la mujer-mujer”.
Dels casos que van arribar a judici l'any passat a Balears, 758 van acabar arxivats “per falta de proves”. Això vol dir impunitat, que també és el que hi ha darrere de l'obscuríssima història de les menors tutelades i explotades sexualment que va esclatar a començament de l'any en curs. I la impunitat ens parla d'una justícia i uns cossos policials que no fan una feina prou eficaç, o que ni tan sols es prenen la violència masclista com una prioritat dins la seva feina. Finalment, cal assenyalar que les comunitats humanes que viuen encongides, i en què la por, la falta d'educació i l'absència de dignitat són la norma, resulten especialment propícies perquè s'hi imposi un panorama d'aquestes característiques.
