13/05/2012

De la 'indignació' a la nostàlgia

2 min

Sembla mentida la quantitat de nostàlgia que es pot acumular només en un any. Les manifestacions d'aquests dies, en què els indignats tornen a ocupar carrers i places per recordar la seva efervescència de fa dotze mesos, s'assemblen molt més a un esclat de malenconia que no pas al clam de la ira dels justos. Sóc, sigui dit d'entrada, dels que creuen que els del 15-M bàsicament tenien raó. O potser seria més exacte dir que tenien raons, tantes com en fessin falta: raons per emprenyar-se, raons per posar en qüestió la classe política d'aquest país i la dels altres, raons per impugnar l'opacitat i l'arbitrarietat del poder econòmic i financer, raons per dir que l'estat del benestar boqueja com un llenguado atrapat dins les xarxes dels pescadors de diner fàcil, raons per denunciar que el capitalisme de bombolla dóna mostres evidents de col·lapse, i tot el que vostès vulguin.

Va ser per totes aquestes raons, precisament, que quan els indignats van brotar, com una flor silvestre, ara fa un any al mig de la plaça de Catalunya (i al mig d'una campanya electoral particularment irrisòria i descoratjadora, pel que fa a la capacitat dels partits polítics a l'hora de proposar missatges dignes d'aquest nom), molts ens vam il·lusionar sincerament. Perquè la protesta era justa, i perquè es produïa dins els paràmetres idonis de temps i forma: era pacífica, era democràtica i servia per posar en evidència les misèries dels nostres dirigents i dels seus rituals de (falsa) comunicació amb la ciutadania. I, a més, el moviment sorgia d'una percepció compartida per molta gent: que això que anomenem el sistema ha deixat de donar resposta a les expectatives que ell mateix havia creat, i que fa temps que té encesos tots els llums d'alarma.

Aviat, però, els indignats van començar a fer visibles les seves pròpies mancances: falta d'articulació interna, incapacitat de concretar les múltiples protestes que contenia el moviment en un missatge mínimament coherent i, fins i tot, per part d'alguns sectors, uns tics sectaris que ràpidament van dissipar moltes de les simpaties que havia suscitat el 15-M (de l'estil: "Nosaltres som antisistema i vosaltres no"). I, sobretot, i com a conseqüència de tot plegat, la indecisió de fer una passa endavant i crear una alternativa política amb cara i ulls. En la dicotomia entre partits i moviments, els indignats van preferir quedar-se amb l'opció del moviment, sens dubte més simpàtica però també ineficaç. Un episodi tan lamentable i grotesc com el del setge al Parlament tampoc no va ajudar gens a millorar-ne la valoració.

Ahir podíem llegir a l'ARA un dels portaveus del moviment, Arcadi Oliveres, afirmant que "convertir-se en partit i entrar en política" significaria "la mort dels indignats ". Doncs ja és curiós, perquè alguns no ho veiem així: més aviat al contrari, és el fet de veure'ls només un any després de la seva irrupció,celebrant l'aniversari com si commemoressin alguna mena d'efemèride molt més antiga el que ens fa dubtar de la seva vitalitat.

stats