Isabel-Clara Simó, la dignitat de la salvatge
Isabel-Clara Simó et podia telefonar a mig matí d'un dia qualsevol i demanar-te (més aviat exigir-te) que escrivissis tres o quatre relats eròtics perquè formessin part d'un volum col·lectiu que havia de servir per ajudar una petita editorial independent del País Valencià. Rebies la petició (més aviat l'ordre) amb l'alegria que t'encomanaven el seu entusiasme i la seva fe, tots dos tan sincers. Fe en la literatura, en la cultura com a eina per construir coses petites i grans, en la bona entesa entre les persones, en la capacitat que se suposa que tenim tots per fer que la realitat sigui millor i no pitjor. Fe en el futur, fe en els joves, fe en els vells, fe en les bones persones que fan un país. Ella mateixa era una bona persona, i això no s'hauria d'interpretar com un elogi tou ni com una floreta per escriure en un article com aquest, sinó com una de les coses més importants que es poden dir d'algú. Ser malvat és una vulgaritat a l'abast de qualsevol idiota. Ser una bona persona és molt més sofisticat, molt més difícil i requereix molt més esforç.
La ideologia d'Isabel-Clara Simó concordava amb el seu temperament: era una dona revoltada, i des de la revolta era com es plantejava la seva manera de ser en el món. Revoltada contra el masclisme, contra el nacionalisme, contra tota forma d'autoritarisme, i partidària acèrrima de la llibertat. Participava de diverses lluites que en realitat eren totes una mateixa lluita, la de la dignitat. La dignitat de les dones, la de la llengua i la cultura catalanes, la dignitat de la democràcia, i dels Països Catalans, la dignitat dels que patien o havien patit persecució per totes aquestes causes. Per si algú pensava que mai havien marxat, vivim temps en què es tornen a mostrar, amb tota la seva desvergonyida misèria, aquells que creuen que una dona no és tan digna com un home. Són els mateixos que pensen que un immigrant no és tan digne com els que han nascut a casa, que un negre és menys digne que un blanc o que la llengua catalana és menys digna que l'espanyola o que qualsevol altra. Tota la vida i tota la literatura d'Isabel-Clara Simó van ser una resposta als que pensen d'aquesta manera. Una contestació rotunda, alegre, esperançada i concloent. Sempre serà més savi i tindrà més raó qui somriu i persuadeix que qui insulta i amenaça.
Les novel·les d'Isabel-Clara Simó solen estar habitades per personatges que lluiten per la seva dignitat, o per altres que l'han perduda o estan a punt de perdre-la, i encara per altres que no l'han coneguda mai. Va fer novel·les de qualitat que van agradar a molta gent, i aquesta és una magnífica contribució a la cultura i al país que ella estimava tant. La salvatge tal vegada va ser la més popular i la més representativa d'aquestes novel·les, i el seu pols narratiu tenia molt d'aquesta força vital que ella et transmetia només de saludar-te. Li va fer una gran il·lusió rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, però l'honor de debò va ser poder riure amb ella alguna vegada.
