Publicitat
Publicitat

Com l'aire de les rodes

Lance Armstrong li va explicar a Oprah Winfrey que, en els seus anys de regnat en el ciclisme mundial, el fet de dopar-se era "com l'aire de les rodes". És una manera ben gràfica de donar a entendre que el dopatge estava absolutament a l'ordre del dia de la vida quotidiana dels ciclistes -o, si més no, de la d'Armstrong i molts dels seus companys-, fins al punt que, tot i ser conscients que es tractava d'una pràctica il·legal, consideraven que formava part de la seva feina. Una eina de treball i, per cert, segons el mateix campió fraudulent, d'ús imprescindible: "Cap ésser humà pot guanyar set Tours consecutius sense drogar-se", va admetre en la mateixa entrevista. I va rematar la jugada amb una exhibició de cinisme digne, certament, d'un fora de sèrie: "Vaig consultar la definició de trampós al diccionari i deia que és aquell que treu avantatge d'un rival o un enemic. Jo mai ho vaig veure així, ho veia com una part del joc sobre el terreny". Armstrong significa literalment 'braç fort'; tal vegada hauria estat més adequat que en Lance es digués, de cognom, Bigballs.

Una altra campiona indiscutible, la senyora De Cospedal, afirma que "no li consta" que el multimilionari extresorer del PP Luis Bárcenas -Luis el Cabrón, per a Francisco Correa i els altres amics de la trama Gürtel- hagués efectuat pagaments en negre a nombrosos dirigents del partit, tal com informava ahir (és just admetre-ho) el diari El Mundo . Celebrem que no li consti, perquè, tractant-se precisament d'això, de diners negres presumptament robats de l'erari públic, el que resultaria estrany és que constessin en algun lloc. Faria un efecte tot curiós que, en un llibre de comptabilitat, hi apareguessin assentaments com ara "Deu mil euros a en Pepet en bitllets de 500, dins un sobre d'aquests amb bombolletes, perquè ell i la seva senyora es puguin donar un caprici a Portofino". Quedaria poc professional, i, veient la desimboltura amb què Bárcenas obria i tancava comptes corrents a Suïssa, del que no dubtem és de la seva professionalitat. De manera que ens congratulem que a la senyora De Cospedal "no li constin" els (presumptes) regalets fraudulents que rebien els seus companys de files.

Preferiríem, però, que ja que hi són, ens diguessin tota la veritat, ni que fos a la manera brutal de Lance Armstrong. Que ens expliquessin que, durant anys i panys, rebre sobres amb diners podrits ha estat "com l'aire de les rodes" per a molts dirigents polítics espanyols i catalans, així d'un partit com de l'altre com del de més enllà. Que els acceptaven amb un somriure i els ficaven encantats dins el maletí per dur-los a casa ("mira què porto avui, carinyo"). Que el robatori i el frau a mans plenes han estat el pa de cada dia per a molts prohoms de la cosa pública en les últimes dècades. Que sabien que tot plegat era manifestament il·legal, però que formava part "del joc sobre el terreny". I que sí: que estaven, i estan encara, profundament convençuts que tots plegats som una colla d'idiotes.

Riure, malgrat tot