La llengua (espanyola) no és negociable
Amb el castellà no s'hi negocia. Ni s'hi juga. Tal com informava ahir l'Ara.cat, ni Espanya ni Itàlia subscriuen la patent única europea, un d'aquests instruments legals que (ni que sigui tard) ens haurien de fer avançar cap a una unió europea real i eficaç, que estableix que qualsevol patent registrada en qualsevol estat de la UE haurà de ser igualment vàlida per a qualsevol d'aquests estats. Segons informava ahir el diari que llegeixen, aquesta normativa hauria de reduir entre 5.000 i 6.500 euros els costos de cada patent. Una passa endavant, com es pot veure.
Ara bé, la patent comuna inclou un règim de llengües del qual no formen part ni el castellà ni l'italià. Què hi farem, els legisladors han trobat més útil que les patents estiguin disponibles en anglès, francès i alemany, i que, això sí, se'n puguin fer traduccions a totes les llengües vives del planeta (això inclou el castellà i l'italià). Però es veu que amb aquesta gràcia no n'hi ha prou.
Deixem de banda ara els italians, que tenen la seva pròpia problemàtica lingüística i la seva pròpia casuística nacional. El que resulta curiós és que un estat com l'espanyol, que té vigents més de cent cinquanta normatives (descomptant la Constitució, que ja és descomptar) per tal de garantir l'ús del castellà en els àmbits més insospitats, surti ara amb aquests escrúpols quan es tracta de patents internacionals. Ho han llegit vostès bé: es tracta de més de cent cinquanta normatives, com dèiem, entre lleis, reials decrets i ordres ministerials, que afecten tota mena d'àmbits, des de l'envasat i l'etiquetatge fins als girs postals i telegràfics, passant per la funció pública, els escorxadors de conills i tot allò que vostès vulguin. En les patents internacionals es veu que no hi havien pensat. És com quan es van comercialitzar els teclats sense la lletra ñ , que va fer preguntar-se a alguns caps privilegiats com podrien escriure paraules tan sagrades com coño o la mateixa España si la tecnologia mundial no incloïa els requeriments de l'alfabet hispànic.
Doncs tornem a estar igual. Algú dirà que es tracta d'una normativa europea sense més importància, perquè aquí continuem pensant que les normatives europees només són rellevants quan pretenen obligar-nos a declarar ( aflorar , en terminologia Montoro) el diner negre. Però no deixa de cridar l'atenció que el mateix estat que es proposa eliminar la seva pròpia diversitat lingüística en un àmbit tan essencial com el de l'educació munti un pollastret europeu a compte dels idiomes de les patents industrials. Podríem riure'n si no fos que aquesta mena d'esperpent antediluvià ve legitimat per tot un aval constitucional. I que la Constitució espanyola estableix que, a Espanya, hi ha una llengua que és obligatòria de conèixer, mentre que l'ús de les altres tan sols representa un dret pur i simple. Això, suposo, devia ser el federalisme asimètric: vostè faci el que jo dic, i no es fixi gaire en el que faig. La llengua, ja se sap, no és negociable.
