01/06/2012

Els mercats tenien raó

2 min

Amb el seu propi cap dins una safata, l'imminent exgovernador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez -MAFO en l'argot de l'hampa institucional-, va comparèixer al Senat (ara almenys ja sabem que aquesta cambra serveix per a alguna cosa) i va deixar anar, amb aquella naturalitat dels venedors de cotxes avariats, que no explicaria res de Bankia perquè fer-ho "seria irresponsable".

Irresponsable : bonica paraula que últimament, pel que es veu, s'utilitza molt en fòrums internacionals per qualificar Espanya. Espanya és aquell país que primer va ser diferent, després modèlic (per la modèlica Transició i el no menys modèlic miracle econòmic espanyol ) i que ara, finalment, és irresponsable. La Salomé que va obligar MAFO a decapitar-se o a deixar-se decapitar no és únicament barbuda: darrere dels sacrificis que exigeix Mariano Rajoy hi ha, com sempre, els mercats. Dels mercats se n'han dit moltes pestes en els últims temps, però de moment ha resultat que, com la policia, han demostrat no ser tontos: eren els mercats els que vaticinaven una vegada i una altra que Espanya anava de cap i a tota velocitat contra un mur anomenat rescat, i ara constatem com, cada dia més, el mur en qüestió es veu cada vegada més a prop, i la patacada s'endevina més bèstia.

Total, que els mercats tenien raó i el govern de Rajoy, que suposadament sabia què havia de fer per calmar-los, està demostrant que l'únic que se li acudeix és continuar ballant al ritme que marca Frau Merkel, exactament igual que feia Zapatero, l'home que va afirmar que el sistema financer espanyol era el més sòlid del món. L'antologia del disbarat autosatisfet, però, no s'esgota en l'actual president espanyol ni en el seu antecessor, sinó que cal retrocedir fins a Aznar i aquell mantra seu segons el qual Espanya anava bé. I sí que anava bé, però per anar a Sants: l'únic que feia Espanya era agafar impuls (a base de fons europeus tudats en infraestructures delirants, i un model productiu (?) basat en la bombolla immobiliària, la santificació de la totxana i llocs de feina precaris) per llançar-se contra al mur amb més força i eficàcia.

Ara se li retreu a Rajoy que -fidel al seu estil- a penes digui res davant de la gravetat de la situació, etc. Però què ha de dir, si ell mateix ja va admetre sense embuts que està disposat a fer exactament el contrari del que va dir que faria? Rajoy funciona a hores d'ara com un oracle invers: quan anuncia qualsevol cosa, el personal entén que passarà justament la contrària. I així, quan Don Mariano afirma que és impossible que hi hagi intervenció d'Espanya ni de cap comunitat autònoma, "perquè això significaria la caiguda d'Espanya", tots entenem que veurem caure Espanya com si fos una nespra resseca. Mentrestant, i perquè no sigui dit, es procedeix a sacrificar un personatge com MAFO, que fins i tot pot presumir d'haver patit "una campanya de desprestigi" i de presentar-se com un exemple de responsabilitat. I algú encara s'estranya que els mercats desconfiïn?

stats