El món d'ahir i el món d'avui
Com tot el que de veritat té alguna importància, l'arrel de l'europeisme és essencialment cultural. Hi ha una gran quantitat de textos a l'abast sobre la qüestió, però segurament el més interessant de llegir (i el més plaent per la magnificència de l'estil, i alhora el més dolorós per la duresa del testimoni) és el llibre autobiogràfic de Stefan Zweig, El món d'ahir , subtitulat Memòries d'un europeu . Zweig, un austríac nascut el 1881, va ser un dels escriptors de més èxit internacional durant els anys 20 i 30 del segle passat. A El món d'ahir , hi explica el desengany d'algú que havia cregut fermament en la unitat d'Europa i en el seu potencial com a espai de pau, després del desastre de la Primera Guerra Mundial i de l'auge del nazisme, al qual Zweig ja no va sobreviure. Ell mateix, seguint la petja d'altres intel·lectuals com Romain Rolland i de polítics com Aristide Briand, havia encarnat l'ideal de la unificació política europea, convençut que la cultura ens havia de fer estalvis de noves calamitats a l'estil de la del 1914. Zweig es va acabar suïcidant, en companyia de la seva esposa, Lotte Altmann, l'any 1942 en el seu exili brasiler, aclaparat davant de la perspectiva que el nazisme esdevingués hegemònic arreu del continent.
Es fa inevitable preguntar-se què diria Zweig sobre l'Europa d'avui. En el moment d'escriure aquestes ratlles, amb el 55% del vot escrutat a les eleccions gregues, la dreta de Nova Democràcia podria formar govern amb els decadents socialistes del Pasok, a costa de les aspiracions de l'esquerra populista de Syriza. Una manera, doncs, de salvar els mobles i d'empènyer l'any. Però, a la vegada, un horitzó d'expectatives tan baix que fa venir angúnia: ¿quina Europa és aquesta, naufragada entre gesticulacions populistes (com les que proliferen a la mateixa Grècia), fanfarronades patriòtiques barates (les del govern espanyol), escepticismes interessats (que s'estenen pertot arreu) i una llista creixent de països en estat de coma financer? ¿Quina Europa és aquesta que només troba un referent mínimament digne de crèdit en el calvinisme espantadís de la senyora Merkel?
Precisament per evitar que es repetissin drames com el de Stefan Zweig i la seva dona, la Unió Europea es va construir, després de la Segona Guerra Mundial i a partir del Tractat de Roma, sobretot com un espai de pau i seguretat per als ciutadans del continent. En teoria, tota la construcció econòmica i financera posterior, fins a l'arribada de la unió monetària, pivotava entorn d'aquest propòsit de pau i estabilitat. El sotrac de la guerra dels Balcans ja va ser terrible, però sembla que el d'ara és encara pitjor. La pregunta és: més enllà de jornades electorals com la d'ahir a Grècia, en què es tractava d'escollir entre el dolent i el pitjor, ¿hi ha encara recorregut per a l'Europa pacífica i pròspera que imaginava Stefan Zweig? ¿O condemnaríem un altre cop l'autor a escriure El món d'ahir , per deixar testimoni que tot plegat no tenia per què haver hagut d'anar tan malament?
