Publicitat
Publicitat

La mort de Zerolo i la màxima crueltat

Ja no són a temps d’avergonyir-se. Aquest dimarts ha mort Pedro Zerolo, que va ser membre de l’executiva federal del PSOE i regidor a l’Ajuntament de Madrid per la mateixa formació i que es va significar molt especialment en l’activisme a favor del moviment LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals). Va dedicar gairebé tots els seus esforços a aquests col·lectius marginats i arraconats, per molt que estiguin compostos per molts milers de persones. Com diu un amic meu, va ser una persona decent i valenta. I honesta, afegiria jo. Un gran home que mereixia una sort millor de la que ha tingut. Tanmateix, la salut no té pietat.

Tampoc no en tenen els feixistes. Quan el mateix Zerolo va fer públic que patia un càncer, que finalment és el mal que ha acabat amb la seva vida als cinquanta-quatre anys, el sacerdot Jesús Calvo va afirmar, al portal Alerta Digital, que en el cas d’una persona com Zerolo el càncer probablement es tractava d’“un càstig diví”. “És la divina providència, que intenta exemplaritzar tots aquells que s’enriuen de la virtut”. Va reblar les opinions del capellà el presentador del programa, Armando Robles (a la cançó d’Antònia Font, infinitament més interessant, hi sortia un comandant d’aviació que es deia Armando Rampas), que no es va tallar ni un pèl a l’hora d’afirmar: “No canviaria la vida del meu gos per la de Zerolo”.

Bé, han passat gairebé dos anys d’aquell dia ençà i avui resulta que Pedro Zerolo és mort, després d’haver passat per un camí que deu haver estat terrible. Espero que el gos d’Armando Robles continuï viu i amb bona salut, perquè no desig mal a cap animal i perquè la pobra bèstia no té cap culpa que el seu amo sigui infinitament més irracional que ella.

Però aquí no acaba tot. Mentre Zerolo es consumia pel càncer de pàncrees, no tan sols Alerta Digital, sinó tots els mitjans de l’extrema dreta espanyola, s’ho passaven bomba enfotent-se’n. S’hi varen lluir especialment el grup Intereconomía i el seu tertulià Eduardo García Serrano, que no es cansava de dir-li “ maricón” al regidor del PSOE fins i tot quan ja tothom sabia que havia entrat en fase crítica. A García Serrano li feia una gràcia enorme insultar-lo, i tots els seus companys de plató ovacionaven aquests insults.

En aquesta columna intentem sempre evitar segons quina mena de llenguatge, però tots els personatges abans esmentats (tret d’en Zerolo, és clar) no són altra cosa que escòria, per no fer servir un altre terme. Ja que es veu que a Espanya no es pot esperar que la justícia actuï d’ofici contra aquesta mena de barbaritats, confio almenys que la divina providència que invocava el sacerdot Calvo els agafi a ells de ple, i que tingui la mateixa pietat que varen tenir ells amb Zerolo. Una cosa és la llibertat d’expressió i una altra de molt diferent haver d’escoltar ofenses contra la condició humana. Jo també tinc un gos, i no diré que la seva vida valgui més que la de ningú, però segur que és més intel·ligent i té més bon cor que l’extrema dreta espanyola.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT