Rebo amb tristesa la notícia de la mort del poeta Jaume Pomar, que se'n va anar d'aquest món despús-ahir, als setanta anys, víctima d'un càncer que feia temps que l'encalçava. Suposo que en algun moment vam ser amics; sobretot, sé del cert que en algun altre moment vam deixar de ser-ho. D'aleshores ençà ens vam professar una mútua tírria cordial, que ja no va deixar mai de ser tírria, però tampoc de ser cordial. Les últimes vegades que ens vam veure (ocasionalment, escadusserament) ens vam arribar a prometre, jo diria que amb sinceritat, un dinar que, com se sol dir en aquesta mena d'ocasions, ja no es produirà. Guardo encara el seu número de telèfon: i no dins l'agenda del meu mòbil, que perdo periòdicament, sinó dins la meva memòria, la qual cosa deu voler dir que aquest telèfon m'acompanyarà mentre ho facin les neurones. Maleït siguis, Jaume, i que sant Pere no et vulgui donar gel per al teu whisky.

Avatars emotius a banda, la mort d'en Jaume Pomar és de doldre perquè era un poeta excel·lent. És obvi que no va ser mai un poeta popular, ni particularment exitós (dins els paràmetres sempre immunds del que avui en dia considerem un èxit), però sí excel·lent. L'autor de llibres com Història personal , com Carisma del desert , com Les quatre estacions , com Frontissa (una magnífica rèplica-homenatge a l'inclassificable Péndulo , de Cristóbal Serra, un altre outsider de l'envergadura de Pomar) o com Cants de Montalt , per esmentar el seu darrer llibre de poemes, mereix i mereixerà sempre ser saludat com un dels millors poetes de la seva generació, que va ser la dels setanta. I, per tant, com un dels poetes més rellevants del darrer terç del segle XX i començaments del XXI.

Jaume Pomar també va ser estudiós i biògraf de Llorenç Villalonga, un altre dels grans escriptors mallorquins, i més espinosos, de la literatura catalana moderna. Espinós per la seva qualitat? No; espinós per la seva trajectòria vital i ideològica. Van ser una colla els que no van estar disposats a perdonar-li a Jaume Pomar, que era d'esquerres, que fos capaç de mantenir una mirada objectiva sobre Villalonga, que va ser de Falange durant la Guerra Civil però que també va ser, i és, un dels escriptors més importants que ha donat la llengua catalana en la modernitat. Jaume Pomar no podia estar més lluny, ideològicament, del que ho estava respecte de Llorenç Villalonga, però a la vegada no podia deixar de respectar-lo i admirar-lo: la independència (i la mala llet) de l'un eren el reflex de les de l'altre. La raó i el meu dret , la biografia que Pomar va escriure sobre Villalonga, queda com una de les grans peces del gènere que s'han escrit en la nostra llengua en les últimes dècades.

I bé, i ja està. Espero que et podreixis a l'infern, Jaume. Però també espero que siguis allà en companyia del Dimoni Cucarell i d'en Llorenç Villalonga, i que passeu l'eternitat discutint no sobre Marcel Proust i André Gide, sinó amb ells. Que, sens dubte, sabran apreciar els teus magnífics, inoblidables poemes.