Tres personatges públics es van topar ahir amb la mort: Sara Montiel, Margaret Thatcher i Iñaki Urdangarin. Dilema del columnista: per quin decantar-se a l'hora de fer l'obituari? Solució salomònica: ocupem-nos de tots tres, perquè, de fet, són més compatibles del que sembla a primer cop d'ull. En una gradació de menor a major, començarem òbviament pel gendre del rei, no tan sols perquè és la figura més irrisòria del triplet, sinó també -i sobretot- perquè, a diferència de les dues dames, la seva no és una mort biològica, sinó només social i mediàtica. Posem el només en cursiva perquè ja sabem que molts prefereixen morir-se de debò a perdre el seu estatus.

El cas és que, dins la negror general, el desenllaç del culebró Urdangarin ens fa feliços en la desgràcia. Per diversos motius: perquè la casa reial ha aconseguit col·locar el gendre caigut en desgràcia, cosa que congratula tota la bona gent que vivim al Regne d'Espanya, i també perquè, així que ell i Cristina visquin a Qatar, ens n'oblidarem per complet i ben aviat el nom d'Urdangarin ens sonarà tan remot i indiferent com el d'un tal Jaime de Marichalar. El govern de Rajoy, a més, podrà presumir d'haver reduït les xifres d'atur en una persona (però una persona reial), i la Corona podrà treure pit posant-se com a exemple de lluita contra la destrucció de llocs de treball. Queden més malament el jutge i la Fiscalia Anticorrupció insulars, tan implacables com eren i que ara no saben retirar el passaport a un presumpte delinqüent que només té l'inconvenient que els ve gran. Ens queda un dubte, i és el de si la col·locació d'Urdangarin l'ha negociat el rei en persona o bé si ho ha fet Corinna, però amb el temps segur que ho acabarem sabent.

Margaret Thatcher deu ser la senyora que ha fet més per posar en dubte la idea segons la qual un món governat per dones funcionaria millor, però tot i així -o potser precisament per això- es va acomiadar ahir amb honors de gran líder occidental. Fins i tot Gorbatxov en va dir meravelles, ell, que va ser qui li va posar el sobrenom de Dama de Ferro: potser només els heavies més recalcitrants recorden avui que una dama de ferro (una iron maiden ) no és cap dona amb un caràcter fort, sinó el nom que rebia un antic instrument de tortura que consistia en un sarcòfag amb llargues punxes de ferro a l'interior, que servien per foradar mortalment el pobre desgraciat o la pobra desgraciada que hi anava a raure a dins. Més o menys com es van sentir les classes populars del Regne Unit durant el llarg mandat de la senyora Thatcher, que per cert procedia d'aquestes mateixes classes populars.

Per la seva banda, Sara Montiel era una estrella de la música pop. Alguns podien trobar-la casposa o grotesca, però no ho era ni més ni menys que Madonna, Lady Gaga o els germans Gallagher, que ja tarden a reconèixer-li tot el que li deuen. La trobarem a faltar més que als altres dos, però això no ens hauria de distreure del missatge de fons: tard o d'hora, la mort arriba a tothom.