Potser l'única derivada mínimament positiva del tancament de Canal 9 és que ara, quan ja saben que hi tenen les hores comptades, els seus professionals es decideixen a treure'n a la llum els draps bruts, que són tan bruts que no són ni draps, sinó més aviat parracs d'aspecte bituminós i lamentable. Des d'implicacions amb la corrupta xarxa Gürtel fins a la multiplicació per quaranta del deute de la Radiotelevisió Valenciana en els anys de govern del PP, cada tallada que en surt fa que el plat sigui més saborós i més nauseabund. I, tal com explicava ahir l'ARA des de València, sembla que ens podem preparar per rebre emocions fortes: el govern d'Alberto Fabra té tanta pressa per fer efectiu el tancament de Canal 9 que ha recorregut al recurs predilecte dels governs del PP, el decret llei. Així s'estalvien que els periodistes de la televisió valenciana es puguin estar trenta dies esbravant-se a gust explicant les interioritats de la casa, en programacions especials que es podien convertir perfectament en material de col·leccionista. El de Canal 9 i el de Televisió de Mallorca, també liquidada fa dos anys pel PP, deuen ser els primers casos coneguts en el món occidental de mitjans públics que es veuen obligats a dedicar els seus últims dies d'existència a denunciar els abusos de poder dels quals han estat víctimes.
Abusos de poder que arriben fins a nivells paroxístics en el cas de la televisió valenciana. Entre tota la porqueria que està emergint a la superfície, crida poderosament l'atenció el cas de qui va ser secretari general de RTVV, Vicente Sanz, imputat per haver aprofitat (presumptament) el seu càrrec directiu per abusar sexualment, com a mínim, de tres treballadores de Canal 9. Si els fets es demostren, sembla que el tal Sanz tenia un estil molt peculiar d'entendre les bones pràctiques en la direcció d'un ens públic.
Les suposades apetències sexuals de Vicente Sanz eren, com a mínim, heterodoxes, i tan passades de voltes que no en reproduirem aquí la llista, perquè aquesta és una columna diürna i a vostè se li podria entravessar el cafè amb llet en llegir-les. N'hi ha prou d'esmentar, per no entrar en detalls encara més escabrosos i lamentables, que una de les diversions del secretari general Vicente Sanz hauria consistit a exhibir el seu membre viril davant de la seves subordinades i a exigir-los que hi fessin el que ell delicadament anomenava "una xupaeta". No fa gràcia, ni tan sols com a presumpta imputació d'un pobre diable.
Entra dins la versemblança que aquesta manera d'exercir el poder pugui ser aplaudida per personatges com Francisco Correa o el Bigotes, per mencionar dos individus que han contribuït decisivament a definir la línia estètica i moral del PP, no tan sols al País Valencià sinó també a tot Espanya. Al cap i la fi, és cert que totes les criatures vivents acaben actuant d'acord amb la seva pròpia naturalesa. És per això que ens preguntem si les presumptes pràctiques del directiu Sanz no són una mostra exacta del que entén el PP quan parla de diàleg.
