Publicitat
Publicitat

De la neteja dels museus

Fa uns deu o onze anys, una dona de la neteja del museu Tate Britain es va fer famosa perquè va llençar una bossa d’escombraries al contenidor corresponent. Això no hauria tingut res de particular si no hagués estat que la bossa de fems en qüestió era una obra d’art (ehem) que formava part d’una exposició de l’artista alemany Gustav Metzger. Un dia d’inspiració incontestable, Metzger es devia disposar a treure les escombraries de casa i aleshores es va dir: “Calla, que aquí hi tenim un objet trouvé ”. Per què reciclar les escombraries com fa tothom, si pots reciclar-les en una peça d’art que valgui una pasta? Piero Manzoni ja havia ironitzat anys enrere amb la idea que la merda d’artista (amb perdó, però és el títol de la seva obra més cèlebre) podia ser valuosa.

El més grotesc és que Metzger va lamentar que la bossa d’escombraries havia quedat molt deteriorada a causa de l’acció higiènica de la dona de la neteja de la Tate, i va córrer a substituir-la per una altra de nova. Total, és una matèria abundosa i no necessàriament cara, tot i que Metzger l’havia elevada a preus de canari jove. Una cosa força semblant li va succeir també a l’artista britànic Damien Hirst, que va exhibir una instal·lació consistent en un cendrer ple de burilles i algunes botelles de licor buides, que també varen acabar a les escombraries per decisió de la senyora de la neteja de torn. Personalment i amb tota humilitat, considero que aquestes dues dones varen demostrar ser dues crítiques d’art especialment perspicaces. Si tens cura de la higiene d’un espai públic i et trobes una bossa d’escombraries o un cendrer brut en algun racó, el més lògic és enviar-ho amb els residus.

M’ha fet pensar en tot això la polèmica que hi ha hagut al Macba amb l’escultura (en direm així) Haute Couture 04 Transport, d’Ines Doujak, que ha comportat la dimissió del director del museu, Bartomeu Marí, per un cas de suposada censura de la llibertat d’expressió. En teoria l’obra representa el rei emèrit Joan Carles de Borbó essent sodomitzat per una dona i un gos, i per aquest motiu Marí havia decidit anul·lar l’exposició que incloïa la peça. Ara Marí deu haver quedat com una mena de talibà de la correcció política, però el motiu correcte per no acceptar aquesta escultura havia de ser un altre, i és que és molt dolenta. La figura principal pot assemblar-se a Joan Carles de Borbó o al meu veí taxista, perquè no té fesomia de res. I la suposada provocació és tan banal i infantil que no val la pena aixecar-la de terra. No hi ha res més fàcil i poc estimulant que posar un personatge públic en una situació ridícula o esperpèntica, que d’altra banda són les situacions que el personatge en qüestió acostuma a protagonitzar ja fa temps. Al pare de Felip VI no li fa falta cap escultura per quedar en ridícul.

La pròxima vegada que es plantegi algun dubte, que les institucions que integren el consorci del Macba (la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el govern d’Espanya) consultin la dona de la neteja.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT