29/01/2011

La neu i els morts benignes

2 min

Uns copets tous al vidre el van fer girar cap a la finestra. Havia començat a nevar una altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, que queien oblicus sota la llum del fanal. Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia a tot arreu de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, a tot arreu del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvania a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en tranquil·la caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts".

Aquesta és la traducció que el benemèrit Joaquim Mallafrè va fer del final d' Els morts , el relat de James Joyce que tanca el llibre Dublinesos i que constitueix una de les pàgines més celebrades de la literatura del segle XX. I no és estrany, perquè també deu ser-ne una de les més belles. El moment és inoblidable: després d'assistir a una molt irlandesa celebració nadalenca a casa d'unes tietes, Gabriel Conroy -un escriptor més o menys mediocre, en bona mesura alter ego del mateix Joyce- i la seva esposa Gretta es disposen a fer nit en un hotel a Dublín. Fa fred, neva amb vehemència i Gabriel s'ha fet il·lusions d'una nit de sexe conjugal. En lloc d'això, però, acaba per assabentar-se del secret de Gretta: quan era molt jove, un noi de disset anys, un tal Michael Furey, se'n va enamorar. El noi estava molt delicat de salut, però tot i així es va exposar a una crua nit d'hivern només per colar-se al jardí de ca la Gretta i veure-la ni que fos un moment. Al cap d'una setmana ja era mort. Ella ha guardat per sempre més el record dels seus ulls en el moment d'acomiadar-se per darrera vegada, i Gabriel s'adona que, òbviament, no té res a fer contra un rival tan imbatible com un difunt idealitzat. El final del relat (i de la magistral adaptació fílmica de John Huston, amb Donal McCann en el paper de Gabriel, veient caure la neu a través de la finestra) porta la història molt més enllà de l'anècdota de la qual parteix: el món en què vivim és en realitat incert i perdedor, com un paisatge nocturn colgat sota una forta nevada.

En fi, no em sé estar d'aprofitar aquests dies de neu a molts indrets de Catalunya per recomanar-los tant el relat de Joyce com la pel·lícula de Huston: poques vegades succeeix que d'una obra mestra literària en sorgeixi una altra de cinematogràfica, però és aquest cas. L'hivern i el fred, al cap i a la fi, són propicis per temperar emocions i objectivar neguits. I per redescobrir, potser davant d'un paisatge nevat, que hi ha morts benignes que sempre ens acompanyen i que la bellesa i la netedat també existeixen. Bon cap de setmana.

stats