L'any 1986, el duet Pet Shop Boys va triomfar amb una cançó titulada Paninaro . El tema consistia en una base techno (del techno dels anys vuitanta, ens hem d'entendre), damunt la qual una veu neutra i desapassionada -la de Chris Lowe; no la de Neil Tennant, com és habitual en aquest grup- anava recitant una enumeració només aparentment caòtica d'elements. La lletra diu així: " Passion, love, sex, money, / violence, religion, injustice and death. / Girls, boys, arts, pleasure. / Paninaro, oh oh oh. / Food, cars, travel; food, cars, travel travel. / New York, New York, New York, New York. / Armani, Armani, A-A-Armani ".

Passió, amor, sexe, diners; violència, religió, injustícia i mort. Noies, nois, art, plaer. Menjar, cotxes, viatges; Nova York. Armani. En molt poques paraules, Pet Shop Boys van encertar a resumir els objectius vitals d'una generació sencera, concretament la que va viure les vaques grasses dels anys vuitanta i noranta abans que ens enfonséssim en l'actual depressió. Arreu del món, a aquesta mena de personatges se'ls va conèixer com a yuppies ; a Itàlia, pel que es veu, els anomenaven paninari . Un paninaro era el que s'alimentava de panini , que és la paraula italiana per anomenar els sandvitxos o entrepans. És a dir, gent jove que no perdia gaire temps a alimentar-se però que procurava guanyar prou diners per regalar-se després tots els luxes al seu abast. I que se situaven per damunt del bé i del mal; de la violència, la religió, la injustícia i la mateixa mort. Un escriptor nord-americà com Bret Easton Ellis, en novel·les com Menys que zero o American psycho , també va saber donar un tractament radicalment pop a aquesta generació de nens mimats occidentals, desproveïts de qualsevol valor que no fos el del seu saldo bancari.

Tot això se'n va anar en orris, i avui, en plena crisi, ningú ja no somia (no sé si dir que afortunadament) en yuppies ni en paninari . Els joves de l'any 2013 ja no competeixen per vestir d'Armani, de Versace o d'Hugo Boss: prou en tenen de migrar dels seus països natals per trobar alguna feina que estigui d'acord amb les seves capacitats intel·lectuals i amb la seva preparació acadèmica. Sense pretendre-ho, una cançó pop dels Pet Shop Boys es va convertir en la descripció precisa d'una generació de nous-rics avui pràcticament extingida.

Paninaro també era una cançó veladament gai, com moltes dels Pet Shop Boys. Els Pet Shop Boys pertanyen a l'època en què els homosexuals s'havien convertit en un sector de mercat, gràcies al seu poder adquisitiu habitualment alt, però que continuaven proscrits per la societat benpensant, i especialment per l'Església catòlica. Avui, els gais estan tan arruïnats com la resta dels seus conciutadans, però reben la benedicció (o, si més no, la reconciliació) del papa Francesc, que cada dia fa gestos més pop. Ara que els Pet Shop Boys ja són clàssics, ens encantaria veure'ls actuar un altre pic al Sónar de l'any que ve, amb el papa Francesc fent-los els cors. Armani, Armani, A-A-Armani...