Per un parell d’ordinadors
Doncs sembla que ja som al cap del carrer. O hauríem de ser-hi, si Espanya fos realment un estat de dret i no una pantomima basada en la confusió deliberada de la separació de poders en què s’ha de sustentar qualsevol democràcia moderna. El fet és aquest: d’ençà de dimarts passat, hi ha un partit polític a Espanya que es converteix en el primer al qual se li obre un procés judicial que el pot portar (el partit sencer) al banc dels acusats. Els delictes dels quals la jutge acusa el PP, i concretament la seva actual tresorera, Carmen Navarro, l’assessor jurídic, Alberto Durán, i l’informàtic José Manuel Moreno, són els de danys informàtics i encobriment. La jutge es basa en l’episodi de la destrucció dels ordinadors dins els quals l’antecessor de Carmen Navarro en el càrrec, un tal Luis Bárcenas, guardava tota la informació sobre el finançament irregular o caixa B del PP. Va ser el mateix Bárcenas qui va denunciar la desaparició dels dos discos durs, que a parer de la jutge es va produir d’acord amb “el mètode d’esborrament més dràstic”: a saber, “sobreescriptura de trenta-cinc passades i ratllat” intensiu fins a la completa destrucció dels aparells. Tant d’acarnissament tecnològic no fa pensar precisament en cap “protocol ordinari”, com s’ha intentat suggerir des del partit ara judicialitzat. De fet, la justícia insisteix que no detecta l’existència de cap protocol intern sobre aquesta mena de qüestions dins el PP, ni tampoc cap motiu per dubtar de la veracitat de la denúncia de Bárcenas enfront de les versions balbucejades pels seus excompanys de partit. Quan el joc és entre pocavergonyes, la credibilitat de les parts s’ha d’arbitrar segons el sentit comú i la intuïció.
Succeeix, però que el PP no és un partit qualsevol. No tan sols serà la primera formació política en la història de la suposada democràcia espanyola a ocupar el banc dels acusats, sinó que també ostenta altres marques dignes de menció. Per exemple, la de mantenir-se al capdavant d’un govern en funcions durant més de mig any, període que inclou una absurda legislatura de quatre mesos de durada que només va servir per certificar una endimoniada situació d’estancament polític a Espanya, que no tan sols no s’ha resolt sinó que, de cada dia més, sembla abocada a la insòlita celebració (és un dir) d’unes terceres eleccions, que tothom diu que no vol però que semblen inevitables per dues característiques del PP. És a dir, la incapacitat de la formació que presideix Mariano Rajoy per a la negociació política (més enllà de la lògica del corró de la majoria absoluta), i la quantitat i l’envergadura de casos i entramats de corrupció que acumula dia sí dia també el partit més voluminós del centredreta espanyol i espanyolista, que causen l’astorament del món sencer.
Luis Bárcenas ha estat fort, com li demanava Rajoy, però el que s’ha de veure és si el mateix PP, i de retruc el sistema polític espanyol tal com el coneixem, estarà a l’altura de la capacitat de resistència de l’extresorer. Dos ordinadors destruïts, paradoxalment, poden ser més eloqüents que totes les evidències clamoroses emergides fins ara de les clavegueres de l’Estat i del partit que el governa.
