Teixidor, el republicà il·lustrat

Emili Teixidor pertanyia a la no gaire extensa nòmina d'escriptors catalans nascuts durant la República, i, tal vegada per això, formava part també d'un club malauradament no tan nombrós com pugui semblar a primera vista: el dels escriptors que (sincerament) consideren més important el fet de llegir que el d'escriure. Emili Teixidor va dedicar a la seva pròpia obra un esforç enorme, però segurament no va abocar menys temps ni menys generositat a la tasca de predicar la bondat i la necessitat de la lectura entre els seus conciutadans. No vaig tenir ocasió de tractar-lo personalment tant com hauria volgut, però gosaria dir que, darrere de tota la vida i l'obra d'Emili Teixidor, hi havia el desig vehement de ser un escriptor valuós per a un país raonable. És debades dir que va assolir el primer objectiu amb escreix; el segon potser no tant, però és que no depenia directament d'ell.

Hi ha, per descomptat, una dimensió purament artística en l'escriptura (més depurada i més vivaç d'un llibre al següent) d'Emili Teixidor; però al mateix temps hi ha una vocació, no menys important, de servei a la comunitat. Teixidor es va proposar ser un autor que reunís en la seva obra, i en les proporcions adequades, la dimensió culta i la popular, i és per això que no va tenir cap mena de prevenció a l'hora de dedicar una feinada a la literatura infantil i juvenil: alliberada, això sí, d'aquell afany didàctic i pedagògic (precisament perquè ell va ser un pedagog eminent) que sovint ha convertit, entre nosaltres, aquesta literatura en un gènere bàsicament eixorc. Llibres que no seran oblidats, com L'amiga més amiga de la formiga Piga , L'ocell de foc o Dídac, Berta i la màquina de lligar boira , donen fe de la intel·ligència de Teixidor a l'hora d'escriure per als més joves. Però és també per aquesta volguda doble dimensió, alhora culta i popular, que va ser capaç d'ordir grans relats al servei de la memòria de la tribu, com els que podem trobar en les seves millors novel·les adreçades al públic adult: Retrat d'un assassí d'ocells , El llibre de les mosques , la recent Els convidats i, per descomptat, Pa negre .

Fill no només dels ideals de la República, sinó també besnét dels de la Il·lustració, Emili Teixidor estava convençut de la necessitat humana de contar històries que funcionessin com a referents d'identitat individual i col·lectiva. Aquesta és la raó de ser (o una de les raons de ser) de novel·les com les mencionades Pa negre i Retrat d'un assassí d'ocells , que un cineasta amb la personalitat d'Agustí Villaronga va ser capaç de combinar fins a transformar-les en el film extraordinari que tothom coneix. Quan se li preguntava a Emili Teixidor per la seva impressió sobre l'èxit internacional d'aquesta pel·lícula, mussitava qualsevol excusa i somreia: de satisfacció, em penso, de pensar que la història ja no li pertanyia a ell, sinó a la gent a la qual anava adreçada. A nosaltres. Ens faltaran paraules per agrair-li que ens ensenyés que tot plegat valia la pena.