Les persones són persones

De la mateixa manera que en altres ocasions se l'ha caricaturitzat des d'aquesta columna, correspon avui aplaudir el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, per les seves declaracions d'ahir a l'emissora Catalunya Informació, que van tenir dos punts d'interès principal. El primer va ser la resposta que va donar al bisbe d'Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig Pla, que en la seva homilia de Divendres Sant va considerar oportú lligar la imatge dels homosexuals amb la prostitució i l'infern: monsenyor Martínez Sistach li va sortir a camí per recordar que "els homosexuals són persones com les altres, que tenen tota la dignitat i el respecte de l'Església". Algú pot objectar que haver de recordar, a hores d'ara, una obvietat com ara que les persones són persones (siguin homosexuals, heterosexuals, blancs, negres, blaus o rojos) no deixa de tenir un punt alarmant. Però respondríem que aquesta mena de recordatoris no són mai sobrers entre l'espècie humana, tan tendent a negar la patent de pertinència als seus propis germans de raça. I que el recordatori resulta especialment oportú quan ve acompanyat d'un requeriment de dignitat i respecte, que sovint van encara més lamentablement escassos.

L'altre punt fort de les declaracions de l'arquebisbe va ser la crida a desideologitzar el fet religiós. Sistach va afirmar: "No podem tancar-nos, no podem ser gens ideològics amb la cosa religiosa", la qual, d'acord amb la mateixa dignitat eclesiàstica, "és quelcom innat en la persona". "Surt més fort o més fluix, ara o més endavant, però per a qui més qui menys la qüestió religiosa és la gran qüestió".

L'arquebisbe cardenal té tota la raó. Devots o descreguts, de dretes o d'esquerres, amb unes apetències sexuals o unes altres, tots ens hem hagut d'enfrontar en algun moment amb les grans qüestions de l'existència humana, és a dir: quin és el sentit de ser en aquest món, i quin el de la certesa que haurem d'abandonar-lo un dia més o menys proper. Per què vivim, i per què morim. I quina és la causa primera que explica l'ordre d'aquest món en què es produeix la nostra vida i la nostra mort: què és el que fa que, en el cosmos, tot obeeixi a la llei de la causalitat que Aristòtil va tenir l'encert de formular.

Són preguntes que no tenen res a veure amb cap mena de dogmàtica, sinó amb la religió entesa en el seu sentit etimològic (el del mot llatí religare , tornar a lligar, fer que les coses tinguin una explicació plausible). Hi ha moltes persones que no tenen religió, però no hi ha ningú que no tingui espiritualitat ni necessitat de coneixement. Això inclou molts homosexuals i molts heterosexuals: tots els que han estat perseguits durant segles per les grans maquinàries de poder (com la que comanda el Vaticà). Les persones són persones, sigui quina sigui efectivament la seva ideologia i, encara més, la seva condició. Si l'Església arribés a assumir això, com sembla que ho ha assumit monsenyor Sistach, es faria una passa endavant d'una importància enorme.