Un pin antifeixista

Ara mateix, la naturalesa extremista dels tres partits de la dreta espanyola ja s’ha fet evident per a tothom que la vulgui veure -que deu ser tothom que no combregui amb les seves idees-. PP, Ciutadans i Vox representen mínimes variacions sobre un mateix discurs de dreta reaccionària, ultranacionalista i autoritària, amb rivets feixistoides. Les tres formacions coincideixen a oferir una mateixa recepta: un bloqueig permanent de la vida democràtica a través dels tribunals (quan són a l’oposició) i unes polítiques que cerquen el trencament de la cohesió social i el retrocés cap a uns plantejaments que haurien estat acceptats sense cap problema pel règim franquista (als llocs on governen). Figura que Vox són els durs, que arrosseguen els altres dos cap a posicions maximalistes a canvi de mantenir el suport als acords de govern que tenen a Andalusia, a Múrcia i a Madrid. En part és així, però allò que és realment notable és la facilitat amb què PP i Ciutadans es deixen no tan sols “arrossegar” per la formació de Santiago Abascal, sinó també per competir-hi pel mateix espai polític.

Això que ara anomenen el pin parental, i que no és sinó un intent de privar els alumnes de l’ensenyament públic d’una educació en el respecte a la diferència sexual per mantenir-los en l’obscurantisme, serveix per veure fins a quin punt els tres partits es reflecteixen cadascun en els altres dos. Se suposa que Vox imposa aquesta mesura com a condició per votar l’aprovació dels pressupostos (en aquest cas, de Múrcia), però quan la mesura és duta a la justícia per anticonstitucional, és digne de veure com PP i Ciutadans surten a defensar-la a peu i a cavall. Al president de Múrcia, el popular Fernando López Miras, li sembla insòlita una ingerència com aquesta del govern central en la governança d’una comunitat autònoma, però deu ser que no coneix l’obra de govern del seu propi partit en relació no tan sols amb Catalunya, sinó amb qualsevol altra comunitat no alineada (les Balears o el País Valencià, per exemple). L’argument sempre és el d’una suposada “llibertat” que també és una altra mentida: els pares, per descomptat, no tenen ni han de tenir “llibertat” per triar els continguts ni les metodologies de l’ensenyament públic, perquè aleshores l’escola es tornaria inviable. L’ús més cínic de la idea de llibertat, recordem-ho, el podem llegir encara al portal del camp d’extermini d’Auschwitz: “ Arbet mach frei ”, el treball us farà lliures.

El sistema polític espanyol es troba, en aquest moment, amb una anomalia greu: dins l’espai conservador no hi ha ara mateix cap partit de centredreta, i n’hi ha en canvi tres d’extrema dreta (o de dreta extrema, diguin-ne com vulguin) competint entre si. El grau de desgast i de corrosió que això comporta per a la convivència obliga la resta de partits, i sobretot la ciutadania, a mantenir un compromís (ells en dirien un pin, suposo) antifeixista que no descansi ni claudiqui. És, també, una qüestió d’educació: en aquest cas, d’educació en la idea mateixa de democràcia.