El poble reclama una Estrella de la Mort

Paul Shawcross, el cap de l'Oficina de la Ciència i l'Espai de la Casa Blanca, deu ser un home amb una idea ben interioritzada de la famosa flegma anglosaxona. A Shawcross li ha tocat donar resposta a una petició rebuda a We the people (l'apartat de la web de la Casa Blanca destinat a rebre demandes i propostes de la ciutadania) que demanava al govern dels EUA la construcció d'una Estrella de la Mort com la que surt a la saga de La guerra de les galàxies , tal com explicava ahir l'Ara.cat. La petició pot semblar una collonada, però la van signar 34.435 persones, que aviat és dit. Segons els peticionaris, un projecte d'aquesta envergadura reforçaria "la defensa nacional dels EUA" i contribuiria a crear molts llocs de feina en àmbits com "la construcció, l'enginyeria i l'exploració de l'espai". No ho deien de broma.

La petició ha estat desestimada mitjançant una resposta de l'esmentat Shawcross que ha donat merescudament la volta al món, perquè els arguments que utilitza no tenen pèrdua. Segons l'alt càrrec de la Casa Blanca, el projecte no és viable principalment per tres tipus de motius: econòmics ("El cost la construcció d'una Estrella de la Mort s'ha estimat en uns 850.000 bilions de dòlars: treballem per reduir el dèficit, no per augmentar-lo"); estratègics ("El govern no està a favor de fer explotar planetes"), i operatius ("Per què hauríem de gastar incomptables dòlars dels contribuents en una Estrella de la Mort que té la tara que pot ser destruïda per una nau espacial individual?"). A més d'un coneixement precís de les aventures de Han Solo i Luke Skywalker, Shawcross demostra un encomiable domini de la ironia. Que remata amb una proposta: "Ajudi'ns a construir el futur estudiant una carrera relacionada amb la ciència, la tecnologia, l'enginyeria o les matemàtiques. Si ho fa, la Força ens acompanyarà!"L'episodi és interessant perquè apunta a un fenomen creixent que no tan sols s'està produint als EUA, sinó aquí mateix, entre nosaltres: la confusió entre els drets de la ciutadania i la idea que les administracions han d'estar al servei dels capricis i les ocurrències dels particulars que paguen impostos a aquestes administracions. És un fenomen curiós i inquietant, que s'alimenta d'altres fenòmens paral·lels, com ara l'abaratiment de la noció de democràcia participativa o la generalització del principi que totes les opinions mereixen el mateix respecte i atenció ("Aquesta és la meva opinió", proclama qualsevol brètol que aconsegueix sortir a la tele, amb la convicció d'esgrimir un argument irrefutable). El cas és que ens faríem creus de la quantitat de propostes insensates que arriben cada dia a les administracions d'arreu del món (també a la de Catalunya), i de la tranquil·litat amb què el personal les planteja i/o les secunda, fins a arribar a quantitats tan respectables com la de quasi 35.000 peticionaris. Llàstima que, molt sovint, les administracions no disposen d'un Paul Shawcross que sàpiga situar-les al lloc exacte que els correspon.