Ser poeta amb la voluntat de servir la llengua i el país

EscriptorJuntament amb Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà (i em sembla pertinent afegir-hi el nom de l’eivissenc Marià Villangómez, figura entotsolada i important), Josep Maria Llompart va formar part del grup generacional dels anomenats poetes insulars dels anys 50, que varen comportar la ruptura amb els patrons estètics fixats per la longeva Escola Mallorquina (iniciada per dos dels grans referents de la literatura catalana d’entresegles, Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, i continuada per dues generacions senceres de poetes que varen dur el model neoclàssic de l’Escola fins al seu inevitable esgotament) i que varen aportar un seguit d’obres que es compten entre els clàssics moderns de les lletres escrites en català. La importància històrica del grup, considerat en conjunt, i de cadascun dels seus integrants, llegits individualment, es troba, per tant, fora de discussió.

Entre les primeres obres de Costa i Llobera i els darrers epígons de l’Escola Mallorquina transcorren gairebé seixanta anys de perseverança i continuïtat en un estil i una manera d’entendre la poesia que només troben una excepció rellevant en la figura singular de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que al seu llibre Imitació del foc (1938) defuig per complet el conservadorisme formal i ideològic defensat pels poetes de l’Escola i s’obre a un seguit de possibilitats estètiques molt més audaces i coherents amb els paràmetres de la poesia del segle XX, tal com s’estava desenvolupant a Catalunya, a Espanya i a Europa. Tanmateix, les circumstàncies que envoltaren l’aparició d’ Imitació del foc (en plena Guerra Civil, i publicat de manera pòstuma, després de la mort prematura de l’autor a 24 anys, en una edició petita de la Residència d’Estudiants de Barcelona) varen fer que el seu impacte i influència a Mallorca fossin nuls, si més no durant un bon grapat d’anys. Va caldre esperar fins a l’eclosió de la generació dels 50 perquè la veu precursora de Bartomeu Rosselló-Pòrcel trobàs una resposta adequada, a més d’un grup de lectors que sabessin posar en valor les seves propostes (i encara no sempre, perquè Blai Bonet dejectava Imitació del foc com “un quadern d’exercicis escolars”).

La ruptura dels poetes dels 50 amb els esquemes de l’Escola Mallorquina es produeix, lògicament, de manera matisadament distinta en cadascun d’aquests poetes. Jaume Vidal Alcover abominava del noucentisme, que es pot considerar el correlat, a Catalunya, dels valors que a Mallorca propugnava l’Escola Mallorquina, però a la vegada era admirador de la poesia de Joan Alcover, que per altra banda era una mica parent seu. De molt jove, Blai Bonet va començar imitant Costa i Llobera, però ben aviat, a vint-i-pocs anys, els seus dos primers llibres, Quatre poemes de Setmana Santa i Entre el coral i l’espiga, obririen el camí que havia de dur el santanyiner a convertir-se en una de les personalitats artístiques més fortes de la poesia del seu temps. Llorenç Moyà desbordava els paràmetres neoclassicistes amb les seves efusions barroques.

Josep M. Llompart, per la seva banda, es va allunyar amb nitidesa dels motlles i les maneres de l’Escola Mallorquina, però mirant de no oposar-hi un trencament abrupte o una renúncia explícita. En aquest sentit, sembla que la seva idea de responsabilitat com a ciutadà d’una cultura i d’un país amenaçats i perseguits s’encomanàs també a la seva faceta com a escriptor, de tal manera que el principi del respecte a la pròpia tradició prevalgués per sobre de les seves pròpies inclinacions o conviccions com a creador.

Consciència de pertinença

Llompart no tan sols escrivia per ser un bon poeta, sinó per servir una llengua i una cultura, i sempre es va esforçar per conciliar aquests dos objectius. Res en l’escriptura llompartiana està deixat a l’atzar ni dictat únicament per la intuïció o l’instint creadors, sinó que en el fonament de cadascun dels seus textos (també dels seus poemes) hi ha una forta consciència de pertinença a una cultura, la catalana, i a un país, Mallorca i les Balears com a part irrenunciable dels Països Catalans. Una consciència que exigeix una veritable militància. I la “santa continuïtat” de la cultura, com en deia Eugeni d’Ors, és un precepte que Llompart, com a militant d’aquesta consciència, no pot ni vol negligir.

Òbviament, el millor que pot fer qui vulgui conèixer bé la poesia de Llompart, o qui vulgui tornar a gaudir-ne, és llegir el volum Poesia completa, publicat l’any 2000 per l’editorial Columna en edició a càrrec de Gabriel Janer Manila i Cèlia Riba, i que conté els vuit llibres publicats per Llompart ( Poemes de Mondragó, La terra d’Argensa, Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona, Urbanitat i cortesia, La capella dels Dolors, Mandràgola, Jerusalem i Spiritual ), a més d’un seguit de poemes poc coneguts, esparsos o de circumstàncies. I qui vulgui aprofundir-hi, ha d’acudir als estudis de Margalida Pons (Poesia insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998) i de Joan Mas i Vives ( Domini fosc. Assaigs sobre poesia, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003).

De manera forçosament sumària, cal destacar, com a característiques principals de la poesia de Llompart, el rigor formal (perfectament perceptible fins i tot en aquells poemes que semblen aparentment més trencadors) i un sa eclecticisme estètic que li permet de manejar simultàniament, i amb tota naturalitat, referents en principi força allunyats entre si però que, posats en les seves mans, contribueixen a construir la inconfusible veu elegant i lúcida, ferma i honesta, emocionant i fonda però no exempta d’ironia i fins i tot de sarcasme, que caracteritza cadascun dels seus poemes i que els fan reconeixibles des del primer cop d’ull. Llompart se sentia proper a lectures de joventut com Bécquer o Sagarra, però també a poetes de la generació castellana del 27 com Lorca, Alberti o Aleixandre, a noms de l’Escola Mallorquina com Alcover o Miquel Ferrà, a mestres simbolistes o postsimbolistes com Paul Valéry, Jorge Guillén o Carles Riba, i fins i tot a poetes d’avantguarda com Joan Salvat-Papasseit o J.V. Foix. Entre els seus coetanis, és fàcil detectar l’afinitat amb Salvador Espriu i -especialment- amb Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver.

Margalida Pons assenyala el que sembla una paradoxa: a mesura que la vida pública de Llompart com a figura civil es fa més intensa, la seva poesia torna cada vegada més personal, més intimista. L’home d’acció fa, doncs, una poesia que convida el lector a una meditació profunda i fèrtil. Sobre què? La interiorització del paisatge de Poemes de Mondragó (un primer llibre que també ho és de maduresa, publicat als 36 anys de l’autor), que enllaça i alhora marca evidents distàncies amb el paisatgisme de l’Escola Mallorquina, i després de les aproximacions al realisme històric dels anys seixanta i a l’evocació gens complaent de la infància que trobam en llibres com La terra d’Ar gensa o Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona, la poesia llompartiana desemboca en el seu tram final en dues obres majors ( Mandràgola i Jerusalem ) que, juntament amb Spiritual, situen el focus d’atenció sobre la qüestió de la mort, la capacitat destructiva del pas del temps i l’adquisició de la consciència de la pròpia finitud.

Antònia, el personatge al·legòric que personifica l’amor i tot allò que es perd dins el pou del temps que passa, esdevé central, i el to de les imatges i del discurs és cada vegada més concloent, tallant i fosc. D’aquí que Joan Mas i Vives subratlli com a tret definitori de la poesia de Llompart la seva tensió tràgica, que l’acosta a la d’altres grans poetes lírics catalans com Vinyoli o el ja esmentat Espriu. I que la converteixen en una de les referències ineludibles de la literatura catalana del seu temps.