08/10/2015

Fem un procés o fem el ridícul?

3 min

Després de molts pronunciaments solemnes, després de moltes manifestacions massives, després de veure el president de la Generalitat imputat davant d’un tribunal, després de parlar del dret i del revés de quina ha de ser la naturalesa de la nació catalana, resulta que la discussió es redueix a la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat. Sincerament, no em pensava que ho duguéssim a un nivell tan accidental.

És obvi que Catalunya ha fet un camí nacional que, vist amb ulls mallorquins, resulta envejable. Però s’ha enrocat en la qüestió més banal de tota la discussió. Ja ho hem dit diverses vegades: Artur Mas no és exactament el candidat que aquest columnista votaria més de gust, però a la vegada em sembla que acumula un full de serveis en això que anomenem procés que no es pot de cap manera menysprear.

Tal com anunciava en portada aquest mateix diari el 28 de setembre, la majoria del sí per la independència és absoluta, i a diferència d’altres mitjans, aquí no es feia trampa: efectivament, tenim un 48 per cent a favor de la independència, un 39 per cent en contra i un 11 per cent que es mou dins la indiferència i que per tant és imprevisible. Bé, en els països normals d’això se’n sol dir majoria indiscutible. No és el 50 per cent? No és el 50 per cent. Artur Mas no és el president que tots volem? Artur Mas no és el president que tots volem. Però per fer servir una vella expressió de l’independentisme clàssic, es pot dir que hem saltat la paret.

I si hem saltat la paret és gràcies a moltíssima gent, entre ells, no l’únic, el president en funcions Artur Mas. Seria absurd donar-li tot el mèrit de la situació a què ha arribat Catalunya com a país fins avui. Però seria igualment ridícul convertir la seva figura, i fins i tot la seva persona, en un obstacle per tirar endavant un procés que va molt més enllà de qualsevol partidisme o personalisme.

Dit d’una altra manera, sembla mentida que estiguem discutint sobre aquesta qüestió quan el que està en joc és infinitament més important. Si els partidaris de la llibertat de Catalunya no són capaços de consensuar ni tan sols el nom del president de la Generalitat, no em vull imaginar què passarà quan hàgim de nomenar el director general de Pesca. Jo no vaig tenir ocasió de votar el 27-S a Catalunya perquè no sóc català, però som molts al món els que hem vist amb il·lusió els resultats d’aquells comicis, i que n’esperem unes conseqüències equivalents a totes les expectatives que varen suscitar. Sí que vaig ser present a la Via Lliure de l’Onze de Setembre, de la mateixa manera que, humilment, vaig sumar-me, també, a la V i a la Via Catalana. El que vaig veure en cadascuna d’aquestes ocasions va ser una ciutadania que de manera absolutament lliure i pacífica demanava una mateixa cosa. El que és digne de ser remarcat és que aquesta ciutadania hagi demanat la mateixa cosa durant quatre anys seguits sense defallir, a pesar d’haver rebut els pitjors dels insults i dels averanys possibles per part de l’estat que en teoria els protegeix. I el que jo no he vist en cap d’aquestes convocatòries és que tota aquesta gentada sortís a manifestar-se per la investidura d’una persona o altra. Aquesta no és la qüestió. No la caguem.

stats