04/01/2013

I sense projecte cultural, tampoc

2 min

"No hi ha projecte nacional sense projecte social", va dir el president Mas en el seu discurs de Cap d'Any, i aquesta va ser la frase que en va destacar l'ARA en la seva darrera portada del 2012. És una afirmació certa i necessària: una de les fal·làcies més repetides i més insofribles que hem hagut d'escoltar darrerament, tant per la dreta com per l'esquerra, és la que pretén presentar les polítiques nacionals i les polítiques socials com si fossin antagòniques, els dos termes d'una disjuntiva. O una cosa o l'altra, vénen a dir, quan el cert és que una cosa no s'entén sense l'altra. Per tant, estem d'acord que no hi ha projecte nacional sense projecte social.

Només hi afegiríem el matís que serveix de títol a aquest article. Aquest 2013 commemorarem els centenaris de quatre grans poetes: Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Teixidor i Marià Villangómez, de la mateixa manera que l'any passat vam celebrar els centenaris de tres grans narradors: Joan Sales, Pere Calders i Tísner. És raonable que el protagonisme recaigui enguany en Espriu, però això no ens hauria de fer oblidar la importància d'homenots com Rosselló, Villangómez i Teixidor.

Hi ha un fet a subratllar, i és que tots ells, tant els narradors que homenatjàvem l'any passat com els poetes que celebrarem en els propers mesos, eren fills (en més o menys mesura, i ni que fos per fotre-se'n, com va fer, i magníficament, l'Espriu més jove i mordaç) d'un projecte cultural, que era el de la Catalunya noucentista -i això també val, des de Mallorca i Eivissa, per a Rosselló i Villangómez-. Tots van ser fills també d'una República que, per bé que breu i convulsa, va permetre als joves del moment -com ells- fabricar esperances sobre el ple desenvolupament d'aquest projecte cultural que també en comportava un de nacional (tot i que no necessàriament a partir dels plantejaments del que avui coneixem com a sobiranisme). Ja sabem que tot això va acabar ofegat: en el cas de Rosselló, per la seva mort prematura; en el de tots els altres, sota el fang sangonós de la guerra, la dictadura i l'exili exterior o interior.

Tanmateix, i a desgrat del desastre, tots van continuar endavant, cadascú a la seva manera, amb aquell projecte cultural que, de joves, els havia format i il·lusionat. I si ho van fer és perquè tenien la convicció que, si quedava alguna esperança per a Catalunya, aquesta estava en la seva cultura. Per una raó: perquè un país, sense la seva cultura, no és res. Pot subsistir i resistir sense moltes coses; però sense cultura, no. I aquests homes van actuar abnegadament, tossudament, durant molts d'anys, d'acord amb aquest principi.

Per tornar a la terminologia d'avui, hauríem de dir que la cultura és una política social i, a més, una estructura d'estat; segurament, la primera de totes. Retem homenatge a Espriu, a Villangómez, a Teixidor i a Rosselló, però que l'homenatge ens serveixi, abans que res, per renovar aquesta convicció que ells es van esforçar per deixar-nos en llegat.

stats