Una proposta per als Gaudí
Com tanta altra gent (menys gent que en anys anteriors, segons diuen, però força gent al cap i a la fi), jo també em vaig quedar penjat la nit de diumenge passat fins al final de la cerimònia dels Goya. Una setmana abans, vaig fer el mateix amb motiu de la gala dels premis Gaudí. Tant en un cas com en l'altre, i com sospito que també li ha passat a molta gent, l'endemà remugava tot sol paraules malsonants sobre el lliurament dels guardons, perquè m'havien fet agafar la mala hora la matinada de dilluns. No t'hi haguessis quedat i haguessis esperat a saber els resultats al matí per internet, em dirà algú, i no sense raó. Però el cas és que m'hi vaig quedar: no per entusiasme, segurament, sinó per una mena de rutina que et fa esperar la traca final, quan es coneixen els guanyadors de les principals candidatures i esperes que, d'alguna manera, la gala es desensopeixi. Però mai no acaba de ser així.
Les gales de lliurament de premis, acceptem-ho, són avorrides. Tant se val si es tracta de premis literaris, com de competicions esportives, com de guardons cinematogràfics, com de condecoracions militars. Sempre es tracta d'una colla de gent que rep un reconeixement de mans d'algú altre, que s'emociona profundament en rebre'l, que reparteix una colla d'agraïments entre tots aquells que ho han fet possible (començant sovint pels òvuls i els espermatozous que els van donar la seva primera oportunitat), i que compareix i s'acomiada enmig d'una fanfàrria més o menys estrepitosa. Tot això, cosit d'alguna manera per les aparicions d'un presentador o una presentadora que fa el que pot per fer-se el graciós, però que mai acaba de satisfer ningú. I, en el cas del cinema, amb alguns peatges obligatoris: les interpel·lacions als governants, els laments per la mala situació de la professió i l'exhibició d'un cert progressisme.
La culpa que tot plegat sigui tan avorrit, tanmateix, em sembla que no és dels presentadors, ni dels guionistes, ni dels guanyadors ni dels perdedors, ni tan sols del lloc on se celebra cada gala. La culpa que tot plegat resulti pesat i repetitiu, avorrit com dèiem, és del format, que humilment gosaria dir que està completament esgotat.
Tant si es tracta dels Gaudí, com dels Goya, com de la Berlinale, com del Festival de Venècia com del de Donosti, el problema és que tots copien el format dels Oscars, que d'altra banda fa anys que embafen fins i tot el fantasma de Cecil B. DeMille. ¿No seria hora de pensar en un format completament nou de guardons cinematogràfics, amb molta menys parafernàlia però amb molta més credibilitat? Més austers, si voleu, però més interessants. Amb una doble votació: la de l'Acadèmia i la del públic, que es poguessin contrastar. Sense gales interminables, sinó amb un lliurament de premis al TNC que es resolgués en una hora i mitja, concisa però precisa. Catalunya podria ser pionera a canviar el xip de l'avorriment i de la repetició, i això podria prestigiar els Gaudí. ¿No hem estat sempre audaços, els de la cultura catalana?
