"Em van sentenciar a vint anys d'ostracisme / Per haver intentat canviar el sistema des de dins. / Ara he tornat, he vingut a avisar-los. / Primer prendrem Manhattan; després prendrem Berlín" . De vegades (poques) els poetes són prou lúcids per anticipar el que està per venir, com en aquesta cançó de Leonard Cohen. Quan això que anomenem sistema, que en definitiva consisteix en un equilibri de poders, es mostra incapaç de satisfer les expectatives dels ciutadans damunt les quals s'ha construït (i a partir de les quals es legitima i s'aguanta dia rere dia), poden passar dues coses, una dolenta i l'altra bona. La dolenta és l'emergència dels feixismes, que es produeix de manera gairebé automàtica. La bona és el sorgiment de la reacció ciutadana, que també sovint esclata de manera improvisada, confusa i irreflexiva, però que obliga els dirigents de la cosa pública (i els que aspiren a ser-ho) a un necessari exercici de recapacitació sobre la seva tasca i les conseqüències que se'n deriven.
És per això que, es digui el que es digui, les protestes ciutadanes de Democràcia Real Ja (o del moviment 15-M, o dels campistes silvestres, com prefereixin vostès dir-ne) són un fet inequívocament positiu. Sí, ben segur que la contestació que representen consisteix en una bullabesa de clams i consignes tan diverses que algunes deuen resultar contradictòries entre si. Per descomptat que això resulta gairebé impossible d'articular a través d'una proposta política, i que, més enllà de la queixa estentòria i pelada, ben poques iniciatives, o cap ni una, aporten els indignats per al millorament de la comunitat. També és possible que es produeixin episodis de vandalisme, i és segur que es llegiran manifestos plagats d'inexactituds flagrants, soflames demagògiques i bajanades pures i simples.
Tot això és cert. Ara bé, també ho és que, per molt grosses que siguin les bajanades que cridin els indignats, mai no ho seran tant, ni tan repulsives ni socialment perilloses, com les que hem hagut d'escoltar de boca d'alguns candidats i candidates al llarg d'aquesta campanya. Per molt efímera i inconsistent que pugui resultar, la revolta dels indignats ja és valuosa només per haver aconseguit posar en plena evidència la misèria dels partits polítics, encastellats dins la seva realitat paral·lela, incapaços d'entendre res que no sigui la seva contínua i penosa necessitat d'autoafirmació. Veure les primeres espases de les esquerres, i de CiU, balbucint desconcertats el primer que se'ls acudia per mirar de fer-se dipositaris de les reclamacions dels manifestants -siguin quines siguin- ha estat gairebé tan edificant com escoltar els brams que, des del PP, han acusat els indignats d'estar en connexió amb ETA (que és el que diu el PP quan veu una manifestació en què no hi ha bisbes). Si algú encara dubta del sentit de la protesta, només cal que pari l'orella als nostres suposats representants, i a la seva laxant verborrea. Només una protesta ciutadana durant la campanya...? Encara els passa poc.
