A una de les millors pel·lícules de Woody Allen, Desmuntant Harry, hi surt la història d'un matrimoni jueu d'edat avançada que viu una vida plàcida i benestant fins que ella descobreix que el marit va estar casat abans amb una altra dona, cosa que ell mai no li havia explicat. Però això no és el pitjor. La senyora també descobreix que l'home va matar la primera esposa, la va esquarterar i se la va menjar. Ella no pot donar crèdit a aquests fets, fins que, després de dies de donar-hi voltes, explota: "Vas matar la teva primera dona i te la vas menjar!", li etziba. I ell, tot tranquil, respon: "Alguna cosa havia de fer-ne, no?"
Encara, a d'altres films importants del mateix Allen, com Delictes i faltes o Match point, els protagonistes són personatges turmentats per un secret terrible. Com si es tractés d'una profecia autocomplerta, ara són l'exdona d'Allen, l'actriu Mia Farrow, i la seva filla adoptiva Dylan Farrow, les que es despengen amb una acusació particularment horrorosa contra el geni de Manhattan: que hauria abusat sexualment de l'esmentada Dylan Farrow quan només tenia set anys. Més ben dit: no s'hi despengen, sinó que la recuperen, perquè aquesta mateixa acusació ja va ser formulada per Mia Farrow fa una vintena d'anys. Però, després de la pertinent investigació judicial, les autoritats la van refusar categòricament.
Per descomptat que el crim més repugnant imaginable, i més mereixedor de càstig, és l'abús de menors. Per això mateix, cal extremar les cauteles quan es posa damunt la taula una acusació d'aquest calibre. Durant molt, massa temps, aquesta mena de tragèdies es van mantenir dins l'ocultació i la sordidesa, mentre els criminals s'aprofitaven de la vergonya i el sentiment de culpabilitat que infligien a les seves víctimes. Cal celebrar, doncs, que ara surtin a la llum i siguin sotmeses a la vigilància i la punició de la justícia. Només hi ha un perill que també cal tenir present, i és el de les falses acusacions. Lucía Etxebarria recorda que els falsos testimonis no representen més d'un 8% dels casos. És un percentatge reduït, certament, però alhora prou significatiu per tenir-lo en compte.
No hi ha res més fàcil ara mateix (i potser més als EUA), si es vol destruir la reputació d'un home, que acusar-lo d'un crim sexual, com més cruel millor. I si l'acusat és cèlebre, la xerrameca insaciable dels mitjans i de les xarxes socials fan la resta, multiplicada pel plaer morbós que molts troben en el fet de veure grans noms arrossegats dins la porqueria. En el cas de Woody Allen, no puc evitar que l'exhumació tardana d'unes acusacions tan macabres (just quan el mestre es troba en el moment de rebre els reconeixements deguts a la seva carrera) em faci pudor de socarrim, de revengisme, d'oportunisme i de mala fe. Naturalment, puc anar del tot equivocat. Però encara vull creure, ni que em diguin ingenu i tot i que ja sé que la història ens ofereix exemples ben desgraciats, en la coherència entre la vida d'un artista i la seva obra.
