Publicitat
Publicitat

Potser sí que va ser un error

Potser sí que va ser un error carregar-se l’Estatut de Catalunya l’any 2006, diu ara Esperanza Aguirre. La presidenta del PP de Madrid i candidata a l’alcaldia de la capital d’Espanya, que va abandonar la presidència de la comunitat madrilenya per un suposat problema de salut que devia dur el nom de Bankia, ha decidit fer un esforç per superar els seus mals i treballar per frenar l’emergència de Podem. Segons Aguirre, si el partit de Pablo Iglesias es convertís en primera força, “seria l’última vegada que els espanyols podrien votar en llibertat”. Es veu que una victòria de Podem convertiria Espanya en una República bananera, a diferència del que succeeix amb l’Espanya governada pel PP, que és referència mundial en recuperació econòmica i abolició de la corrupció. Els quaderns de Luis Bárcenas i quatre milions i mig de persones a l’atur en donen fe.

Personalment, tinc la mateixa simpatia per Pablo Iglesias i Podem que per una panerola. No perquè em semblin nocius ni totalitaris, com se’ls acusa des de tot arreu del sistema polític espanyol, sinó perquè els percebo absolutament inconsistents. Més enllà de treure pit a compte del seu èxit mediàtic, no deixen de ser, efectivament, el revers “d’esquerres” de la “dreta” que representa Ciutadans. És a dir, el no-res amb gasosa. Pura i simple prestidigitació política a càrrec d’una colla de joves setciències encantats d’haver-se conegut i de comprovar, dia sí dia també, fins a quin punt posen nerviosos els líders del que ara anomenem “vella política”. Però els dirigents de Podem, com els de Ciutadans, essent biològicament joves, no deixen de ser ideològicament molt vells, per no dir rancis.

Ara bé, si l’alternativa a una possible victòria de Podem és un lideratge de la insaciable Esperanza Aguirre, miraculosament recuperada de les seves malalties, valdrà més que ens lliguem els matxos. La senyora Aguirre ha superat no tan sols tots els límits d’un estat de dret (si ens hem d’atenir a la llista dels seus càrrecs corruptes), sinó també els de la paciència de qualsevol persona normal, sigui de la ideologia que sigui. Ella va ser una de les promotores d’aquelles memorables taules petitòries que el PP va escampar per tot Espanya en contra de l’Estatut, i ara, deu anys després, va i diu que aquest exercici directament antidemocràtic potser va ser un error. Potser sí, i potser també va ser una maniobra política molt propera al totalitarisme. El mateix PP d’aquella època, per boca de l’insigne Ángel Acebes, va arribar a declarar oficialment que l’Estatut estava “tutelat per ETA”. Vist amb una certa perspectiva, potser sí que aquesta mena d’excessos varen ser un error. Tan greu i decisiu, que ara ja no es veu cap manera de reparar-lo si no és amb una desconnexió política definitiva entre Catalunya i Espanya. La senyora Aguirre, mentrestant, que s’ocupi de frenar Podem en l’actual competició que mantenen amb el PP per veure qui és més nacionalista. Nacionalistes de l’única nació possible, que tothom coneix.

Riure, malgrat tot