Publicitat
Publicitat

Si el que volen és fer por

Si el que vol el govern del PP, amb els seus aliats/enemics de Cs i els seus majordoms del socialisme espanyol i català, si al que aspira l’estat espanyol, no tan sols a través del seu govern sinó també a través de la seva justícia, la seva policia i el seu rei, és a estendre la por entre la ciutadania per fer-la tornar submisa a la seva voluntat, s’ha de dir que estan fracassant per complet. L’acudit que sovint es fa dient que vivim dies històrics cada dia (pel vici que tenen alguns gremis, en especial els polítics i els comentaristes d’esports, de considerar qualsevol banalitat com a històrica) està deixant de ser un acudit per convertir-se en una veritat contrastada. Les manifestacions dels pensionistes d’aquest dissabte i de dies anteriors són històriques de debò (perquè són insòlites), com també ho van ser les mobilitzacions feministes (i, valgui el rodolí, mai vistes) del 8-M, i la mobilització general del poble de Catalunya per la seva República i els seus drets civils, amb la impressionant organització col·lectiva del referèndum de l’1-O i la manifestació de Som Escola d’aquest mateix dissabte en defensa no ja d’un model educatiu sinó d’un model de societat basat en la integració i la convivència de tots els ciutadans sigui quina sigui la seva llengua d’expressió.

Si el que volen és fer por és evident que fracassen, perquè no fan por. Poden empresonar líders polítics i socials (Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ja duen més de cinc mesos tancats), poden perseguir artistes i usuaris de les xarxes socials, poden aprofitar fastigosament l’assassinat d’un infant per intentar implantar la cadena perpètua (¿o la pena de mort, ja que hi som?), però la gent segueix sense tenir por. Contra el que sovint lamentem, un servidor el primer, els pocs anys de feble democràcia que hem viscut sí que han servit d’alguna cosa: a alguns, a molts, ens han ensenyat la convicció de la llibertat, la pròpia i la dels altres, i de passada alguna noció sobre justícia social i una certa capacitat de revisar les nostres opinions per si no són tan sòlides i ben fonamentades com ens hem pensat en algun moment. No, la gent no té por de dir el que pensa i de protestar contra els governants funestos. La gent, si de cas, sent vergonya, i ràbia, i una mica d’odi o de fàstic d’haver-los de suportar: a ells, el seu autoritarisme i la seva corrupció.

D’altres, potser sí que a causa de la por, semblen sumits en una estranya confusió. ¿Serien tan amables d’explicar-nos, Miquel Iceta i els dirigents del PSC que ahir van assistir a la manifestació de la mal anomenada Societat Civil Catalana, com es compagina la seva defensa de la immersió lingüística (que volem creure ferma) amb la participació en les manis convocades per aquells que la volen abolir? Més que res per curiositat. Tot i que tal vegada ens pot donar alguna pista el discurs de Manuel Valls -un residu de la política francesa que també solia dir-se socialista- sobre els estats nació, una cosa que ve directament del segle XIX.

Etiquetes