07/02/2012

El rei i els colpistes simpàtics

2 min

Suposo que Joan Carles de Borbó i Borbó Dues Sicílies deu mirar aquests dies amb enveja la reina Elisabet II d'Anglaterra: mentre la seva col·lega britànica es troba en plena celebració dels seixanta anys de regnat, el monarca espanyol passa per una temporada que no aixeca cap. Problemes de salut, problemes amb els gendres que fan Nóos i, ara, problemes amb la premsa alemanya. Com ja saben vostès, el setmanari Der Spiegel ha publicat un cable enviat per qui era l'ambaixador d'Alemanya a Espanya l'any 1981, el senyor Lothar Lahn -que al cel sia-, en què informava el govern del seu país que el Borbó li havia confessat en una conversa privada la seva "comprensió i simpatia" pels colpistes del 23-F.

De tota manera, s'agraeix a la gent de Der Spiegel el seu zel informatiu i aquest exercici de Wikileaks avant la lettre amb què ens han obsequiat, però en el fons no han fet res més que confirmar el descobriment de la sopa d'all. Que el rei Joan Carles, posat a dit pel dictador Franco, va estar a veure-les venir en el tema del cop d'estat fins que es va decidir per l'opció que li va semblar més convenient, era una cosa més o menys tan sabuda pel respectable com que el mateix tejerazo va servir de llevat perquè acabés de fermentar la Loapa. Ara els alemanys ho ratifiquen, això sí, i de quina manera. Als bons patriotes espanyols sempre els queda el consol de pensar que el que passa és que ens tenen mania, com deia Uribarri a Eurovisió.

D'altra banda, resulta raonable que el bo de Joan Carles sentís "comprensió i simpatia" per personatges entranyables com Milans del Bosch o el general Armada, més que més quan el que pretenia aquest últim no era més que presidir un govern "de salvació nacional", tan plural que fins i tot admetria socialistes i comunistes en el gabinet. I és que, com el mateix monarca hauria comentat a l'ambaixador Lahn, els colpistes "només volien el que tots desitjàvem: la reinstauració de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat". En el seu dia, Franco també havia festejat amb alegria els seus 25 años de paz . Així doncs, la comprensió era el mínim que el rei d'Espanya podia dispensar als aguerrits cavallers.

Pel que fa a la simpatia, era igualment inevitable: contra la imatge que se n'ha divulgat, la gent del 23-F eren riallers i de la broma. N'hi ha prou recordant que, durant les hores que va durar el segrest dels diputats, els 200 guàrdies civils que acompanyaven el tinent coronel Tejero van entretenir l'estona assaltant el bar del Congrés, on van realitzar consumicions (impagades, això sí, perquè no devien dur menuts a les butxaques dels uniformes) per valor de cent mil pessetes d'aleshores (uns dos mil euros d'ara): concretament, quatre botelles de Moët Chandon, sis de Codorniu, setze caixes de cervesa, dinou botelles de whisky, vint-i-quatre de vi negre i divuit més de licors diversos. Allò no va ser un cop d'estat, sinó una farra memorable. Com no havia de sentir-hi simpatia un rei tan campechano com Joan Carles?

stats