La ronya odia els poetes

Vàndals d’extrema dreta (la mateixa extrema dreta que fa poc més d’una setmana es manifestava a Barcelona juntament amb el PP, Cs i, oh sorpresa, el PSC i el PSOE) varen atacar aquest cap de setmana el monument a Jacint Verdaguer i la casa natal del poeta, a Folgueroles. La profanació s’afegeix a la que fa uns dies varen perpetrar uns altres caps de fava contra l’estàtua de Vicent Andrés Estellés, també al seu poble natal, Burjassot. L’estàtua d’Estellés la varen fer anar per terra, al monument i a la casa de Verdaguer hi varen fer pintades amb el signe nazi de l’esvàstica i amb el número 155.

Naturalment, l’interès sobtat d’aquests ases per la literatura catalana va directament lligat amb l’existència de presos polítics catalans, una atrocitat que a ells els produeix una excitació i un plaer aproximadament carnals. I tampoc ve d’ara. Des de sempre han odiat els poetes, com odien qualsevol cosa que tingui a veure amb la civilització, el pensament i la bellesa, siguin d’on siguin: no només varen ser ells els que varen assassinar Lorca, sinó que són encara ells els que en fan befa impedint que les seves restes siguin localitzades i degudament sepultades, com les de tants milers de víctimes de la barbàrie feixista arreu d’Espanya. Però si, a més, es tracta de poetes que s’expressen i enalteixen la llengua catalana, objectiu sempre prioritari de la seva imbecil·litat i de la seva violència, l’acarnissament els és encara més gustós. És innecessari recordar que si van tant a lloure és perquè compten amb el consentiment, o directament amb el suport i la protecció, dels partits que diuen defensar la llei, la llibertat, la democràcia i l’ordre constitucional.

En aquest sentit, l’extrema dreta espanyola se singularitza perquè deu ser l’única del món que fa pintades exaltant un article de la Constitució del seu país i que té com a referent un fiscal general de l’Estat. El 155, tot i ser incapaços de llegir-lo sense enrocar-se, els excita perquè hi veuen un instrument de repressió i humiliació de l’etern enemic català, i hi veuen això perquè així és exactament com l’han aplicat el fiscal Maza i els partits polítics per als quals treballa. Sense adonar-se’n, resulta ben aclaridor que acompanyin el número 155 amb dibuixos de creus gammades, perquè d’aquesta manera il·lustren quin és l’esperit i la idea que s’amaguen darrere de l’excusa jurídica: un totalitarisme que, com han fet sempre els règims autoritaris, es parapeta en el respecte a la llei per esclafar la diferència i suprimir les llibertats.

De manera que els agraïm als nazis que parlin amb la franquesa que els falta als seus representants polítics. No a tots, certament: alguns es diverteixen carregant amb el deix de l’odi, el cinisme i l’embrutiment cada síl·laba dels seus discursets. Serà divertit quan hagin de desinflar el pit, en adonar-se que varen entendre dels catalans el mateix que d’un poema de Verdaguer o d’Estellés, és a dir, res. Com canta Luis Eduardo Aute, más que náusea dan tristeza.