17/02/2011

El salari de la desesperança

2 min

En una comedieta irlandesa dels anys noranta, titulada Waking ned devine (aquí coneguda com a Despertant en Ned ), es contava la història d'un ancià -el Ned del títol- que es moria tot sol davant del televisor en assabentar-se que li havia tocat la grossa, amb el dècim guanyador a la mà. Com que el pobre Ned no tenia família, els veïns del llogarret on vivia decidien que un d'ells suplantés el difunt per tal de cobrar els diners i repartir-los entre la comunitat. I a Monty Python and the Holy Grail (rebatejada aquí com Els cavallers de la taula quadrada ) hi ha una escena inoblidable en què un carro estibat de cadàvers passa per una aldea medieval, mentre el conductor fa dringar una campaneta i crida: "Portin els seus morts! Portin els seus morts!" De dins una casa surt un home que carrega un iaio damunt l'espatlla i diu: "Jo porto l'avi". El vell bat braços i cames i xiscla: "Deixa'm baixar! Jo no sóc mort!" L'home li replica: "Calla! No siguis infantil!" Finalment, el conductor s'acosta al iaio, li dóna un cop de porra al cap i l'afegeix a la pila.

Trobaríem, en fi, una multitud de facècies en què es barregen l'ancianitat, els diners, els serveis públics i la Parca, tant en el cinema com en la literatura. Però poques serien tan feridores com la que s'ha perpetrat amb els ajuts a les persones dependents, una ficció a mig camí entre l'esperpent i el terror que ve signada conjuntament per la multinacional Produccions de la Moncloa i els estudis territorials Generalitat de Catalunya Entertainment. Resulta que els retards en l'aplicació de la llei de dependència han fet que 17.274 persones (aviat és dit) que tenien dret a acollir-s'hi hagin passat a l'altre món sense haver arribat a rebre la prestació que els corresponia i que, sobre el paper, ja se'ls havia concedit. És la xifra més cridanera d'una situació calamitosa, en què més desenes de milers de peticions es troben a l'espera de ser validades (tot i que ja estan fora de termini), i en què el nou conseller Cleries ja ha anunciat l'ajornament sine die de les prestacions als dependents moderats.

Com que no sembla que tot plegat es tracti d'un nou paquet de mesures d'austeritat per mirar de reduir la despesa pública, haurem de pensar que ens trobem davant d'un despropòsit polític i administratiu de calibre majúscul: falta de pressupost, previsions mal fetes, entrebancs burocràtics, promeses incomplertes, incomprensibles politiqueries i tot el rosari imaginable. També en això, el govern de Madrid va mentir i el tripartit la va espifiar. Ara bé, que el govern actual pretengui espolsar-se el problema amagant el cap sota l'ala dels "incompliments flagrants" de l'executiu anterior no tan sols no serveix per a res sinó que ho fa tot encara més desolador. Faltar a la paraula donada és lleig, però especular amb les expectatives més bàsiques de les persones és directament macabre. La quarta pota de la societat del benestar, en van dir de la llei de dependència. Doncs entre tots l'han ben esguerrada.

stats