Misc 14/11/2013

La sandàlia del pescador

i
Sebastià Alzamora
2 min

Aquests dies ha tingut èxit mediàtic la sandàlia de David Fernàndez, de la CUP. Més èxit que si s'hagués tractat de la darrera creació de Manolo Blahnik: i, tanmateix, la sandàlia de Fernàndez no és el que es podria anomenar un prodigi d'elegància. Més aviat al contrari, es tracta d'una sandàlia normaleta i fins i tot vulgar, amb pinta d'haver estat molt usada i suada; i, ja posats a dir, inusualment gran: ja es veu que David Fernàndez és un home de talles considerables, però fins i tot així sorprèn una sandaliota que, a primer cop d'ull, correspon com a mínim a una talla 46 o 48. La sandàlia de David Fernàndez és, d'entrada, qualsevol cosa menys un objecte fashion . N'hi ha prou veient-la per oblidar-se instantàniament de tota la mitologia fetitxista que gravita entorn de la indústria del calçat.

Però és la sandàlia del pescador, i d'aquí l'extraordinària repercussió que ha obtingut. Hi ha un contingut reparador (alguns diran que populista, o fins i tot messiànic) en el gest d'ensenyar-li, en seu parlamentària, una sandàlia atrotinada a un personatge com Rodrigo Rato, que no devia haver vist una peça com aquesta des de la seva remota joventut. Fernàndez li va preguntar a Rato si no tenia por, i Rato, amb la mà trencada a l'hora d'afrontar situacions de tensió, i amb una arrogància digna d'un film de Scorsese, va replicar: "Por, de qui? De vostè?" En aquesta doble pregunta hi havia contingut tot el menyspreu dels llops del poder envers una ciutadania que, per a ells, representa poca cosa més que percentatges i carn de canó. En la sandàlia que Fernàndez brandava davant de l'excapitost de Bankia, per contra, hi residia, evaporada en efluvis podològics, tota la indignació d'aquesta ciutadania que ha descobert que ha format part (sovint, amb el seu propi i precipitat consentiment) d'una estafa planetària. Tant l'un com l'altre, Fernàndez i Rato, van acomplir a la perfecció el seu paper. Fernández, en titllar Rato de gàngster ja en temps de descompte, quan la presidenta de la comissió, Dolors Montserrat, el cridava a l'ordre. I Rato, exhibint la seva mirada més desafiant i la dejecció del seu silenci. Allò semblava Els intocables d'Eliot Ness .

La sandaliota de Fernàndez és cosina germana d'aquell parell de sabates que un periodista iraquià va llançar a la cara de George Bush Jr. al final del seu trist mandat, i parenta llunyana d'aquella sabata (molt més fina, devia ser italiana) amb què Khrusxov va fustigar el seu escó a l'Assemblea General de l'ONU l'any 1960. Khrusxov, però, era el successor de Stalin, una condició que no convidava a cap mena de simpatia ni de confiança. El periodista iraquià, en canvi, actuava per pura ràbia i voluntat de reparació, i em sembla que Fernàndez, afortunadament, anava molt més per aquí. Bravo, doncs. Només una cosa: està molt bé fer sortir els colors de la vergonya als grans depredadors del bé comú, però mirem de no posar-ho massa fàcil als seus aduladors quan es tracti de desqualificar l'adversari. Més que res, perquè no van de bromes.

stats